Per què coi ens costa tant prevenir?
SÓC UNA DE LES PERSONES menys indicades per donar cap lliçó: m’he començat a interessar per la vida sana quan la meva ha deixat de ser-ho de forma radical. Entenc que alguns som tan ximples que necessitem un ensurt gegant per adonar-nos de què importa realment. Però per què som tants?
Començo per l’administració. ¿Costa tant d’entendre que no hi ha inversió millor que els programes de prevenció? El cost sanitari serà aviat inassumible, creixen malalties, es dispara l’obesitat... Fer campanyes eficients per a la vida saludable i posar totes les traves possibles a les marques que fomenten la vida insana estalviaria disgustos familiars i diner públic. També sabem fa segles que si eduques bé la població t’estalviaràs castigar-la i, per tant, hauríem de deixar de veure l’educació, la cultura i la salut com a despesa i veure-les com la millor inversió. No dir-ho, fer-ho. La política és això: més futur d’ambició i alta volada i no tant present purament tàctic i de supervivència.
Però anem als individus. Com es menja que siguem la generació més preocupada per la felicitat i la realització personal, i ens juguem la vida escrivint whatsapps al volant, oblidant el cinturó, deixant de banda coses tan òbvies com menjar fruita, pujar escales o caminar?
Som -jo el primer- a la societat de les emergències. Dels rescats. Dels extrems i les addiccions. Dietes miracle, intensius al gimnàs, passem de no córrer mai a voler fer maratons. Però som cada cop més lluny de l’equilibri, les rutines, la constància, no de manera competitiva, exhibicionista, com a repte per explicar als amics, sinó de manera relaxada i amb l’objectiu de viure molts anys per poder veure aquests amics i no parlar de la vida sana sinó de la vida en general que tens per viure quan practiques la vida sana cada dia i en silenci.
