La profecia autocomplerta (i 2)

Que un exministre qualifiqui directament tres quartes parts dels catalans adults de terroristes no és una anècdota extemporània, simplement revela el que estan fent la política espanyola i els seus mitjans de comunicació a la ciutadania catalana davant la resta de la població espanyola: aplicar-li el mateix procés d’estigmatització que s’havia aplicat abans a ETA i als seus suports polítics. Aquestes tres quartes parts de persones adultes de Catalunya són reduïdes cada dia a destructores de l’harmonia fraternal espanyola, tutelada pel seu rei i el seu president legítims. Són lacais d’una egoista “burgesia catalana”, sectaris del nacionalisme identitari, bojos adeptes al separatisme, i la seva demanda d’un referèndum es qualifica de “ desafío independentista ”, ja que la ideologia nacional espanyola és militarista i la dissidència i practicar la llibertat és un “ desafío ”. Ja no entro en el fet que des del nacionalisme espanyol tan impregnat del feixisme espanyol s’identifiqui els nacionalistes catalans amb nazis i terroristes, cosa que han fet i fan polítics i intel·lectuals a tots els mitjans de comunicació madrilenys.

Que amb aquest bombardeig ideològic hi hagi només un quaranta per cent d’espanyols fora de Catalunya que desitgin que la Guàrdia Civil o l’exèrcit tanquin el Parlament català i detinguin els seus governants demostra que hi ha més bones persones del que pensem.

La paradoxa de tot plegat, el més aberrant, és que van ser els catalans en general i el catalanisme en concret els que més es van implicar en la política espanyola, buscant un encaix per als seus interessos i per al seu país. A diferència del nacionalisme basc, que es va concentrar a conservar la seva sobirania fiscal i que mai es va implicar en el model d’estat i va mantenir les distàncies respecte de l’Estat, el nacionalisme català va assajar diferents maneres de participar en l’Estat i en les seves polítiques, des de la participació en la redacció de la Constitució vigent fins a l’“operació Roca”. L’intent del PSC de Maragall era renovar l’encaix, i Rajoy va aprofitar l’oportunitat per utilitzar-ho per atacar Zapatero i el seu tímid intent d’una “Espanya plural”.

Després de la fotografia dels tres expresidents del govern espanyol en un fòrum del diari Abc denunciant l’autoritarisme del Procés, caldrà reconèixer a Rajoy que és un estrateg a la seva manera. Utilitzant l’article de la Constitució redactat en el seu dia pels militars sobre “ la unidad de España ” com un sac, va aconseguir ficar-hi totes les forces polítiques estatals i lligar-lo. Sánchez intenta esgarrapar el sac per escapar-se’n, però Rajoy no deixarà anar els seus ostatges.

La seva estratègia d’enfrontament amic/enemic obliga a retratar-se: d’una banda, els que estan amb l’Estat i la seva interpretació de la Constitució, avalada per un TC que és seu, i de l’altra, la població catalana que insisteix a exercir el vot en un referèndum propi. Rajoy no va deixar cap escletxa legal per a alguna via de diàleg i exigeix que tothom esculli bàndol, amb ell o amb el referèndum. Cadascú justifica després el camp en què se situa.

De totes maneres, la victòria d’aquest gran estrateg és pírrica ja des d’ara. Entre els seus mèrits hi haurà, a més de regnar gràcies i sobre la corrupció i aconseguir que la societat ho acceptés i li donés impunitat electoralment, haver saquejat el país per donar els diners als bancs, haver perseguit les llibertats democràtiques per llei i amb una policia política, haver eliminat drets i cobertura social, haver buidat la caixa de pensions... haver sigut l’artífex d’un moviment cívic i polític a Catalunya que va conduir a aquesta crisi d’estat. No obstant això, contra la seva voluntat, ha facilitat a la població catalana el fet d’haver-se transformat en una veritable ciutadania activa i protagonista del seu destí. Mai havia existit abans a dins de l’estat espanyol una ciutadania tan informada, polititzada, amb aquesta exigència democràtica i capacitat d’organització. Va obligar la prudent Catalunya, sempre a mig camí, sempre rebaixant-se per aconseguir alguna cosa del seu amo, a convertir-se en una nació sobirana. Catalunya ja és una nació sobirana, dins d’un marc que la limita fortament i que pretén ofegar-la, però està decidint els seus propis actes, la seva pròpia política. I no pot deixar de fer-ho perquè només li exigeixen la rendició.

Això és el que Rajoy i aquesta Espanya van desencadenar. I això és el que es va perdre, perquè quan la societat catalana es va sentir obligada a rebel·lar-se es va retratar davant d’ella mateixa com a població adulta, però durant aquest procés també va contemplar despullada una Espanya mesquina, incapaç de reconèixer i acceptar la diferència i el diàleg. Això no té una marxa enrere fàcil.

No, cap demòcrata pot acceptar que el problema d’Espanya sigui una població demòcrata i lliure. Catalans, el problema no són vostès, el problema d’Espanya és a Madrid. Un Madrid que no reconeixem com a capital nostra els que volem viure en un estat democràtic i on funcionin regles de poder no abusives.

Això no és un altre 98 per a Espanya, que va desencadenar una volta essencialista sobre ella mateixa. Aquest esperit del 98 regnant ja és el que despulla i venç netament les persones lliures que desafien un estat ranci, centralista, avantatgista, nacionalista uniformista i autoritari. Autoritari, sí. Només en un estat així poden governar i regnar l’Espanya de sempre, la del Borbó i la de Rajoy.