El procés ha tingut una mort ridícula
“Qui amb al·lots se colga, compixat s’aixeca”. Aquesta és una dita mallorquina sobre la ineptitud que es pot aplicar a JxSí i a qualsevol que pretengui tenir tractes seriosos amb gent com la que configura la CUP. La probabilitat que una assemblea de més de tres mil persones acabi en un empat exacte després de tres rondes de votacions és la mateixa que a mi em toqui la Grossa i el Cuponazo de l’ONCE la mateixa setmana, o que em tornin a créixer els cabells espontàniament.
El procés és mort, què hi farem, i ha mort víctima de l’escrupolositat assembleària d’una formació que es presenta a ella mateixa com a garant de la democràcia ben entesa. Està molt bé. Particularment, i a diferencia de l’Eduard Punset, fa temps que tinc assumit que jo també un dia em moriré, i l’únic que demano és que en aquest moment culminant no em toqui fer el ridícul. Relliscar amb una tifa de gos, per exemple, i trencar-me la crisma a la vorera del carrer. O electrocutar-me en el moment exacte de posar al Blu-ray la darrera pel·lícula de Steven Seagal.
Ara fora bromes tontes, el ridícul que ha protagonitzat la política catalana en els últims tres mesos és de dimensions internacionals, tindrà repercussions negatives a llarg termini i té un responsable clar, que és una formació anomenada CUP. Si no hi ha sorpreses per cap de les dues bandes, ara no quedarà més remei que convocar noves eleccions, i els senyors i les senyores cupaires, que són tan amants segons diuen de l’austeritat (no em refereixo a la de Merkel, esclar), haurien de saber que unes eleccions són una cosa molt costosa per a les arques públiques, que són les que costegem entre tots. Anar fent assemblees i consultes a la militància, amb documents públics i interns per amunt i per avall, deu ser molt divertit, però fer eleccions cada mig any només perquè a una colla de persones no els cau bé un senyor, en aquest cas Artur Mas, no és bo per a cap país.
Liquidar un fenomen polític tan important com el procés sobiranista a partir del que només es pot descriure com una antipatia personal (contra un polític que, per cert, s’ha trencat la cara precisament per l’objectiu de la independència) és una irresponsabilitat que no té ni cap ni peus. Passar-se setmanes anunciant la gran assemblea per acabar presentant un empat a 1.515 és una ridiculesa i una burla a la intel·ligència de la ciutadania que necessàriament ha de passar factura a qui la perpetra. Havíem arribat a pensar que la CUP era un partit fiable, perquè som així d’il·lusos. Que si en Fernàndez, que si n’Arrufat. Doncs aquí tenim el resultat: empat a 1.515, una dada que passarà a la història de la política dins la mateixa categoria que les majories a la búlgara. Ara tindrem els empats a la catalana.
Doncs el que dèiem. Pot ser que els contribuents hàgim de sufragar una nova campanya electoral pel caprici d’una assemblea de tres mil persones que es pensen que democràcia tan sols és el que a ells els passi per la clepsa. I com que estic convençut que no quedarà altre remei que convocar-les, espero que en aquestes noves eleccions a ningú li quedi encara coratge per tornar a votar aquesta gent que, de tan absoluta com té la veritat, acaba presentant en públic un empat a 1.515. El procés ja no el tindrem, però si més no ens estalviarem el ridícul.
