La pregunta és la resposta
Dijous el Parlament va aprovar dues resolucions a favor de celebrar un referèndum sense el permís de l’Estat, una dels independentistes i l’altra per a CSQP. Les resolucions tenen el valor que tenen, però dir que el món no s’acaba on s’acaba el poder de l’estat espanyol en un país que ha viscut tanta dictadura i obscurantisme té alguna cosa de revolucionària, sobretot endins, culturalment.
Divendres, també Xavier Domènech, líder d’En Comú Podem, va obrir-se a escoltar la proposta d’un referèndum vinculant promogut pel Parlament, tot acceptant, com ho fa la resolució signada per Coscubiela, que un acord amb l’Estat és, per ara, impossible. És un canvi de posició important, com ho és el vot afirmatiu d’alguns diputats de Junts pel Sí. És just reconèixer-ho i celebrar-ho.
Seguim.
Tot i que la resolució dels independentistes encara parla de donar “cobertura legal” al referèndum, la idea que cal una legalitat pròpia per al dret a l’autodeterminació ha anat aigualint-se amb el temps. Aviat es veurà que és un entrebanc psicològic que prové de creure que els límits imposats per l’estat espanyol són la mesura de totes les coses. Ens anem alliberant.
El dret a l’autodeterminació no necessita cap altra cobertura que el dret internacional i la decisió d’un demos de donar-se unes lleis. Dit finament: articular un conjunt d’idees de justícia de manera democràtica, restar obert a les esmenes pròpies de les relacions internacionals i reconèixer tant els drets humans com les institucions que miren de fer-los reals.
Per altra banda, tant la resolució de CSQP com Domènech posen com a condició “la cerca” del reconeixement “previ” de la UE. D’aquesta manera, el referèndum no seria unilateral en el sentit que només el convocaria el Parlament. El canvi de marc és notori: fer ús d’un instrument i unes institucions internacionals per solucionar un problema de fons que els instruments i les institucions locals no saben resoldre. Cerquem-lo, sí -i formalment-, però sense enganyar-nos: esperar que la UE avali prèviament un referèndum contra la posició d’un dels seus estats membres és una paradoxa. Si la UE pot ser alguna cosa més que la suma dels seus estats només es pot veure a posteriori. A priori, implica donar poder de veto a l’Estat per sobre la gent.
L’autodeterminació no depèn del reconeixement previ d’altri. És la conquesta d’un espai democràtic, i és quan efectivament l’alliberes que te’l reconeixen. A Espanya, és un espai ocupat per l’arbitrarietat, un dels que encara no hem democratitzat. Però està a disposició de la ciutadania i és la nostra responsabilitat generacional disposar-ne.
El referèndum serà una fitxa de dòmino que en farà caure d’altres perquè fa evident que el fons democràtic que l’autodeterminació destapa és més fort que la repressió disponible. Per això fa tanta por, es gesticula tant i es provoquen escenes tan grotesques com la nit de les pizzes fredes del PSOE. Però ni les institucions ni la població que les sustenta poden actuar contra un gest d’aquesta profunditat sense posar-se en contradicció i perdre tota possibilitat de ser alguna cosa estable en el món d’avui, que és un món on el xoc entre democràcia i autoritarisme és cada cop més intens.
Si celebrem el referèndum com un veritable exercici d’autodeterminació, Espanya i la UE es trobaran amb una pregunta concreta sobre què són. No sabrem la resposta fins que no fem la pregunta, però assumir-ne la pitjor resposta és incentivar-la. Embrutir les virtuts d’Espanya, convocar-li els fantasmes. De fet, buscar pòlisses prèvies o assimilar el llenguatge de la cobertura legal és respondre a la pregunta en nom dels espanyols i segons el seu pitjor passat. El present és diferent. La imperfecta democràcia espanyola ha tingut conseqüències, i aquesta n’és una.
El salt cap al futur que és l’autodeterminació és tan gran, i va tan al cor de la qüestió, que no es poden buscar avals previs, ni de la UE ni de ningú. Així ha de ser. Hem d’estar a l’altura de la qualitat democràtica que exigim als altres, sense buscar tuteles. No podem assumir cap altra condició que l’acceptació dels drets universals que sustenten el referèndum i el compromís ciutadà que els concreta.
És així com hi haurà participació, és així com tindrà efectes, és així com, decidim el que decidim, tant nosaltres com tots els altres pobles d’Espanya, tindrem una oportunitat d’empènyer la ratlla de la llibertat una mica més enllà, i la de la igualtat una mica més ençà. Només donant marge a la democràcia hi ha espai per a l’acord amb l’Estat. Només fent la pregunta sense condicionants, els catalans sortiran a respondre-la. Tractar els altres com a adults és la primera norma de la fraternitat.
