El poder de la política
1 . RADICALITAT. Un dels catalans més ben situats a Brussel·les -del qual no dic el nom per no comprometre’l- em deia divendres passat, en relació a Grècia i Syriza, que el que preocupa les altes instàncies comunitàries no és la qüestió macroeconòmica, que fins i tot els mercats donen ja per amortitzada. Costarà més o menys, però hi haurà acord i es farà veure que Grècia paga el deute, encara que mai el pagarà tot sencer. El que realment inquieta l’establishment europeu és el debat polític que Syriza ha posat sobre la taula, en un moment en què a dreta i esquerra creixen partits i moviments que posen en qüestió el model de govern vigent. És un debat que no s’esperava i que incomoda, perquè sempre fa muntanya haver de compartir el poder amb desconeguts o no homologats. Aquesta és la novetat: els que no estaven reconeguts com a candidats a governar, i que sovint acceptaven de bon grat quedar-se als marges com a portadors minoritaris d’una esmena a la totalitat del sistema, ara volen entrar en el repartiment del poder. Se’ls intenta excloure titllant-los de radicals per espantar l’opinió pública. Però aquest recurs nominalista ja no és eficient. La gent es pregunta on és la radicalitat: ¿en la capitalització del malestar i de les protestes, o en les polítiques que deixen la meitat de la població juvenil sense feina o generen fractures de desigualtat desconegudes en aquests països? I més tenint en compte que des que s’han desplegat fenòmens com Syriza o Podem la conflictivitat social ha disminuït sensiblement. Els que abans protestaven era veuen la possibilitat de sentir-se representats al Parlament.
La reflexió de l’amic funcionari europeu em fa pensar dues coses: que la política és molt més important del que ens pensem, i que si un dia l’economia se la mengés definitivament ens hauríem quedat sense democràcia. I que, malgrat tot, Europa té prou cintura per anar trampejant situacions complexes i per adaptar-se quan les coses no són exactament com els seus dirigents voldrien. Ara hi ha l’oportunitat que les institucions europeus s’obrin una miqueta. La política pot fer a vegades petits salts que permetin superar el fatalisme de l’economia. El que estan dient de diverses i, sovint, contradictòries maneres alguns europeus és que ja estan farts de sentir dir que no hi ha alternativa, perquè, com deia Hans Magnus Enzensberger: “És una injúria a la raó, perquè equival a la prohibició de pensar. No és un argument, és una claudicació”.
L’amic funcionari també em va dir una altra cosa: Polònia ha substituït Espanya en el paper de país capdavanter de la segona fila dels països europeus. Una sensible pèrdua d’influència, fruit del caràcter casolà que té l’actual política espanyola, obsedida en els seus propis fantasmes. I del recorregut limitat de camuflar la política darrere l’economia. El resultat és que ningú els escolta. I només els reconeixen l’obediència.
2 . IMATGE. La icona de la setmana passada estava en la pel·lícula de la declaració de l’expresident Pujol davant la jutge. Assegut a la cadira dels declarants, Pujol demana permís per treure papers i avançar una mica la taula per estar més còmode. Tot per dir que si no va fer aflorar abans els diners guardats a l’estranger va ser per por. Trist destí el del gran patriarca de la Catalunya autonòmica. No som ningú. El cas Pujol és una bomba de successives explosions retardades que condicionarà durant molt temps la política catalana. De moment, ja és l’obstacle principal per a l’entesa entre CiU i Esquerra. I serà un factor d’inestabilitat per a Convergència fins que gosi afrontar el seu passat amb totes les conseqüències. Només així s’expliquen les acusacions de deslleialtat a Esquerra per haver demanat la compareixença de Mas a la comissió d’investigació del Parlament. El pitjor que pot fer Convergència és donar la sensació que vol tapar el cas Pujol. Pèssim missatge per al país que volem i pèssim missatge per a la seva credibilitat com a partit. Una impostura de trenta anys no es resol amb un simple canvi de pantalla.
