La política del kamikaze
Feia dies que no teníem una mostra tan clara de la històrica tendència al suïcidi de la política espanyola. No dialogar, amenaçar, doblar l’aposta en cada desafiament i guanyar asfixiant el contrari. Cent a zero. Cautivo y desarmado. El problema és que la pretensió de l’asfíxia financera de Catalunya és l’agent taronja transportat per un pilot suïcida.
El govern espanyol ha decidit col·lapsar completament l’administració catalana demanant informes setmanals sobre la seva comptabilitat. La mesura té diversos objectius: d’entrada, terroritzar els interventors que han de donar fe de la correcció de la despesa pública i que estan amenaçats penalment si ho incompleixen. També es pretén convertir els seus equips en comptables incapaços de processar l’allau d’informació que envien a l’Estat, que té recursos suficients per interpretar-la millor que la mateixa administració catalana. El govern espanyol també busca culminar la intervenció de les finances públiques que va iniciar amb la creació del fons de liquiditat autonòmica (FLA) establert el mes de juliol del 2012. En plena recaiguda de la crisi financera, amb els mercats tancats i la Generalitat, com altres governs subestatals, incapaç d’obtenir crèdit als mercats, l’Estat va obrir una línia de liquiditat subjecta al compliment d’un dèficit draconià, a l’obtenció d’informació i a la retallada constant de l’autonomia de despesa de l’administració catalana. D’aquesta manera, l’Estat, que primer obtenia el crèdit car al mercat i després gratis gràcies a la política del BCE de Sant Mario Draghi, prestava diners a Catalunya cobrant-li un interès. Per què podia obtenir diners una Espanya al llindar de la fallida i el rescat i que va necessitar 50.000 milions per salvar la banca? Perquè controlava i controla les bases fiscals. Perque és qui cobra els impostos i qui els reparteix d’una manera tan arbitrària que ha sigut denunciada per les comunitats autònomes, excepte el País Basc i Navarra, que recapten els seus impostos i no col·laboren en la quota de solidaritat interregional. El FLA i la capacitat de xantatge amb la qual es va implementar van anar acompanyats de la negativa a renegociar el sistema de finançament, cosa que culminava la política de control financer. A hores d’ara, el govern espanyol controla els ingressos de la Generalitat a través del sistema de finançament caducat i la liquiditat a través del FLA, marca la prelació de pagaments i obté informació detallada de les factures, que paga directament als proveïdors. ¿El model fiscal és colonial, d’una diputació o d’una plantació de tabac?
L’amenaça ara és no pagar les factures que puguin estar relacionades amb l’1-O. Novament l’arbitrarietat. ¿Seran per accions dels mitjans públics informant o emetent propaganda política per a la participació en el referèndum? ¿Serà qualsevol despesa informàtica? Material d’oficina? Quin és el criteri més enllà de l’arbitrarietat política? Quin és el límit a la disposició de l’Estat dels diners que recapta a Catalunya, on una majoria extraordinària vol un referèndum?
L’Estat amenaça de no proveir els fons del FLA en una acció kamikaze. El deute català són 75.000 milions, dels quals dues terceres parts són amb l’Estat, una mica més de 50.000 milions, i si Catalunya no paga el deute està avalat pel Regne d’Espanya. Aquest 2017 Catalunya disposarà de FLA per valor de 7.340 milions, dels quals 1.324 corresponen al dèficit autoritzat (0,6% del PIB) i la resta són destinats a venciment de deute. Tots els creditors internacionals saben que les reputacions del Regne d’Espanya i de Catalunya estan creuades.
PENSAR QUE L’ALTRE ÉS IDIOTA
PENSAR QUE L’ALTRE ÉS IDIOTA En l’origen del bloqueig actual de les relacions entre Espanya i Catalunya hi ha un menyspreu lamentable i inútil. En alguns casos és mutu quan a Catalunya es comet l’error d’infravalorar el poder de l’Estat, però el moviment ciutadà, en general, ha aconseguit impulsar-se amb un projecte en positiu que no necessita denigrar l’altre. Les mostres de menyspreu sovintegen per part d’alguns articulistes contraris al Procés, que consideren que Catalunya viu un moment d’alienació col·lectiva i l’atribueixen a un poder manipulador demoníac d’alguns mitjans de comunicació catalans. L’últim cas és el d’un nostàlgic enfant terrible, que encara creu, algun dissabte de glòria, que dirigeix Mundo Obrero i escriu pamflets per alliberar ignorants del jou del capitalisme o del nacionalisme burgès. Senyor Morán, els catalans no són idiotes manipulats. Només volen votar en un referèndum. Alguns, fins i tot, volen votar no. Gràcies.
