El pistolerisme barceloní (I)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...] El terrorisme [a Barcelona] va aparèixer de bracet amb els primers neguits de caràcter social i les primeres explosions del catalanisme. Automàticament, amb el plantejament dels primers conflictes de caràcter social, esclataren les primeres bombes. Bombes que, naturalment, terroritzaren la ciutat; que provocaren l’esglai dels ciutadans i la reacció de totes les forces, més o menys vives, les quals s’alçaren, com un sol home, demanant una repressió enèrgica... la qual, efectivament, va venir i culminà en el procés de Montjuïc. Les anomenades reaccions ciutadanes solen contribuir, la major part de vegades, a l’enrobustiment dels terrorismes. És evident que una política de comprensió, aplicada amb honradesa, és molt més eficaç que no la repressió quan es tracta d’evitar-ne la creixença. D’aquella època són la bomba del carrer de Canvis Nous, l’atemptat contra Martínez Campos, la del Liceu, la bomba al pas d’una processó a Santa Maria del Mar i moltes altres bombes, bombetes i petards que esclataren arreu de Barcelona. Fora d’En Pallàs i d’En Salvador, els altres suposats autors d’atemptats no foren descoberts. És curiós de senyalar el fet que quan un atemptat ha estat obra d’un extremista exacerbat, aquest poc ha cuidat d’amagar-se. Pallàs, Salvador, Angiolillo, Morral, etcètera, donaren la cara. Pagaren l’atemptat amb el seu cap. Quan els atemptats han tingut un origen tèrbol, mai no s’ha trobat el culpable, però la culpa ha estat degudament repartida entre els elements extremistes i els ideals que aquests encarnen, voltant-los d’una aurèola sagnant. Cal recordar que ja en aquella època, el que se’n sol dir elementos, reclamaren una dictadura. Des del 1890 fins al 1910 el pistolerisme o el terrorisme continua essent l’amo i senyor de Barcelona. [...] A les darreries d’aquell període cal incloure el que hom anomenà “les bombes d’En Rull”. Molta gent encara se’n recorda. [...] El procés, en virtut del qual aquell confident vulgar va ésser condemnat a mort, no va aclarir res. L’opinió pública va quedar convençuda que hi havia molt d’interès a dissimular. [...]
