Un país d’escanyats
Arriben notícies sobre la possible venda de la majoria d’accions de Freixenet. No té lloc ara perquè algú de fora hagi fet una oferta irresistible. L’operació s’ha de materialitzar perquè, segons llegim, l’empresa va malament. I és que el desastre del cava només treu el cap. Vaig començar a denunciar la precarietat del sector ja fa anys (“Raïm miserable”, a l’Avui 10/08/2005). De llavors ençà he publicat diversos articles sobre el tema, que acostumen a coincidir amb els períodes de verema -quan es publica la misèria que se li paga al pagès-. Escriure sobre això m’ha comportat crítiques (esperit negatiu, esnobisme... fins i tot m’han acusat d’escàs patriotisme!). També he rebut amenaces verbals d’advocats. Però, esclar, pagar-li al nostre pagès del Penedès 0,30 euros per quilo, quan a la Xampanya es paga a 5,80, només té un final: el desprestigi i la manca de qualitat. El desastre inevitable. Freixenet paga ara per la política que ha seguit: comprar barat per vendre barat. Si només s’enfonsessin ells, rai. El problema és que han arrossegat el sector sencer, que no pot anar pel món sense ser vist com un simple productor de vi gasificat, ideal per a la Spanish sangria.
L’escanyament del pagès no és l’únic. Parlo amb un conegut meu, empresari del sector informàtic -per cert, un sector que conec massa bé-. Fa temps que té projectes per Europa. I ara ha començat als Estats Units. Res de l’altre món, projectes petits. I em diu: “Provat com funcionen a fora, no penso fer cap més treball a casa nostra. T’escanyen amb el preu fins a aconseguir que subministris porqueria. Les negociacions són miserables”. Té raó. Jo no he vist en cap altre lloc maltractar el proveïdor tecnològic com ho fem aquí. És així que la informàtica, a Catalunya, ha esdevingut una activitat friqui. Hem pervertit el model d’emprenedors americans, confonent el californià garatge de casa amb el barceloní contenidor de reciclables. Creguin-me, no facin cas de les moltes notícies que apareixen sobre tantes start-ups. A part de crear pocs llocs de treball, la majoria acaben en end-down.
L’efecte escanyament el poden detectar vostès cada dia. Està bastant generalitzat. Entro, a l’Eixample, en un establiment d’una coneguda cadena de cafeteries. Una cadena nacional, no pas estrangera. L’empleat que ens atén no sembla motivat. En una de les ocasions m’he d’aixecar per dir-li que volia un aigua mentre ell està veient un partit de futbol al mòbil, assegut a la part exterior de la barra del bar -la zona dels clients, vull dir-. Tot plegat, un desastre. Suposo que l’amo s’enriqueix, però no resulta difícil comprovar que aquesta cadena paga molt malament -no és per casualitat que tots els empleats que veig a la cafeteria són immigrants.
Estem davant d’un sector, el turístic i de restauració, que s’aguanta amb pinces. Que si no compta amb privilegis no subsisteix. Un castell de cartes que se sustenta, un cop més, en una base feble, socialment injusta i que perjudica greument el futur del país: salaris baixos. Com alerten molt bé diversos especialistes, aquest sector, tal com està muntat, no ens compensa. No arriba a satisfer el cost dels serveis públics que gasta. Paga tan poc als empleats que la contribució conjunta a la Seguretat Social i a les pensions no arriba a cobrir-ne el consum. I com que aquest és un fet que, macroeconòmicament, s’ha de saldar, ens trobem que el resultat final és un sector subvencionat indirectament. Per fer-ho ras i curt: som altres qui hem de pagar els costos socials (metges, serveis públics, escoles, etc.) que els treballadors d’aquest sector requereixen i consumeixen. Perquè amb els baixos impostos que paguen (a causa dels misèrrims salaris que reben), tot això no s’arriba a cobrir.
Concloc que aquest és un país que va sobrevivint a base d’escanyar-nos els uns als altres. Mentrestant, admirem els que es folren. Tothom aspira a comportar-se com un senyor europeu, però pretén que li surti de franc. Misèria garantida. S’ha optat, descaradament, per no gastar ni un euro en productivitat. I productivitat vol dir invertir en tecnologia, formació, reorganització dels procediments de l’empresa i, molt important, pagar bé als que treballen. Regenerar-se socialment no només vol dir practicar les falsament progressistes polítiques assistencials provinents del papà estat. S’està posant en evidència que subvencionar i afavorir els de sempre (els senyors del cava, els del turisme, o tants altres) serveix per repartir la misèria de sempre. Obtindríem millors resultats legislant estrictament a favor d’un comportament més seriós i més cosmopolita de les nostres empreses.
