Seus

Fins a l’1-O la situació política catalana no afectava l’economia. La tensió es quedava a casa i el món no la veia. Des de l’1-O el món l’ha vist, no perquè els catalans votessin sinó perquè formacions d’homes sense cara, sortides, possiblement, dels laboratoris de disseny de Hollywood, ho van tractar d’impedir. Les imatges van fer la volta al món i amb això el conflicte ha entrat en una etapa en què l’economia de Catalunya, d’Espanya i d’Europa poden quedar-ne afectades. De més a menys intensitat, en aquest ordre. Les maneres com l’economia se’n pot ressentir són molt diverses. Avui em referiré a una que ha estat molt viva les darreres dues setmanes: la sortida de seus.

La sortida de seus de Catalunya no és mai una bona notícia, prengui la forma que prengui. Ara bé, l’impacte final que tindrà la tongada actual de decisions empresarials sobre l’economia encara no el sabem. Hi ha molts desplegaments possibles i segurament necessitarem anys per fer-ne un judici definitiu.

En les empreses que han fet aquest pas hi han confluït una varietat de consideracions que voldria repassar.

Un primer aspecte afecta les empreses que cotitzen a borsa. És esperable que la incertesa pugui afectar negativament les cotitzacions a borsa. I és també normal que les empreses prenguin mesures per minimitzar aquest efecte, i que ho hagin de fer amb moviments urgents. No és evident, però, que canviar el domicili d’una empresa disminueixi la incertesa que afronta, com ja hem vist en algun cas. L’excepció són els bancs. Canviar d’adreça dilueix una incertesa important: la d’estar o no sota el paraigua del regulador europeu.

Un segon aspecte, que se superposa amb el primer en el cas d’empreses cotitzades, és la incertesa generada pels boicots. No afecta totes les empreses amb adreça catalana, però pot afectar les que es relacionen directament amb consumidors, especialment si la dependència del mercat espanyol és important. Altra vegada, no és evident que el canvi d’adreça sigui una solució miraculosa a aquest problema. Es veurà. En tot cas, aquí tenim una lliçó. A l’economia catalana li convindria aprofundir en la seva política de diversificació de mercats: som lluny del dia que venguem a França tant o més que a la resta d’Espanya.

Però no ens hem d’enganyar. Moltes empreses han aprofitat una bona circumstància per avançar, i en algun cas culminar, el que ja feia temps que anaven fent: incrementar activitat a Madrid. La pèrdua de seus de Barcelona per anar a Madrid fa molts anys que és una realitat de la qual a Catalunya som ben conscients. Aquest fenomen no és una conseqüència normal del funcionament dels mercats: és induït per una estructura econòmica que magnifica els beneficis de la proximitat al poder (als Estats Units n’hi ha prou que una gran empresa tingui lobistes a Washington; aquí han de ser les adreces les que siguin a prop del poder) i per una política que no contempla amb favor l’existència de centres de decisió importants a la perifèria espanyola. ¿Recordeu, oi, aquell “Abans alemanya que catalana” de quan Gas Natural va intentar una opa sobre Endesa? És possible que el conflicte hagi decantat algun canvi de seu, però abans d’això la causalitat ha estat a la inversa: la pulsió centralitzadora, incloent-hi el permanent afavoriment de l’atracció de seus cap al centre, ha impulsat el conflicte.

No sé pas com s’ho farà el govern del PP per fer compatibles les expressions d’amor i de neutralitat cap al que, per a ell, són espanyols vivint a Catalunya amb l’ànim afavoridor i l’evident alegria que li produeix que les empreses se’n vagin de Catalunya. Que dir que el govern central hauria de ser el primer interessat que les empreses no se’n vagin de Catalunya soni com un enunciat totalment absurd és una bona indicació d’on hem arribat. Els esdeveniments dels darrers deu anys són molt enrevessats. Però tenen una constant: totes les crisis, econòmiques, polítiques, de seguretat, han estat aprofitades pel govern del PP per recentralitzar. Un exemple: tot just estrenar-se, el gener del 2011, el nou govern del PP va liquidar el procés cap a la gestió singularitzada de l’aeroport del Prat i va eliminar l’única seu reguladora, la de telecomunicacions, amb adreça barcelonina. No dubteu que si tinguéssim un desastre natural la solució seria l’habitual: recentralitzar. He de dir que hi ha alguna àrea en què tenim infraestructures d’àmbit espanyol a Catalunya. Per exemple, el de la recerca (supercomputador, CNAG, Sincrotró...). Però, malauradament, és l’excepció.