El neorepublicanisme francès
1. AUTORITARISME. Les eleccions regionals franceses han elevat el Front Nacional a la condició de primer partit de França. La importància relativa d’unes eleccions de caràcter més administratiu que polític i la baixa participació són arguments per minimitzar el resultat. Però el fet que la majoria dels obrers i dels joves que han anat a votar ho hagin fet pel Front Nacional indica que l’èxit de Marine Le Pen no és flor d’un dia i té futur. Ja fa temps que les enquestes registraven la progressió de l’extrema dreta. Ningú ha sigut capaç d’impedir-la.
Com s’ha arribat fins aquí? S’equivoquen els que ho atribueixen al clima de por i inseguretat creat pels atemptats jihadistes. L’escalada de l’extrema dreta venia de molt abans. I té el seu origen en la pèrdua de connexió de l’esquerra francesa amb les classes populars. El Partit Socialista que François Mitterrand va refundar el 1971, al congrés d’Épinay, més aviat un partit de cadres, com es diu a França, mai va tenir un lligam fort amb la classe obrera tradicional. Va ser el suport del partit comunista a la unió de l’esquerra el que va dur Mitterrand al poder. La pràctica desaparició dels comunistes i el desdibuixament de la socialdemocràcia sota l’hegemonia ideològica del neoliberalisme va anar allunyant les classes populars d’una esquerra cada cop més instal·lada en el principi que “no hi ha alternativa”. Marine Le Pen va veure l’espai buit i ha aprofitat l’oportunitat. Va maquillar els excessos xenòfobs i antisemites del seu pare, que els tancaven en un espai marginal, i va anar a vendre protecció a unes classes populars desconcertades i òrfenes dels referents identitaris que els donava l’obrerisme clàssic. A poc a poc, s’ha anat convertint en portaveu dels descontents enfront d’unes elits que generen desconfiança i rebuig.
Marine Le Pen va fer seu el discurs del poble, desplaçant l’eix del concepte del demos a l’etnos, i presentant-se com a defensora del poble existent, tant per defensar-lo dels que arriben de fora com dels que governen girant-li l’esquena. L’obrerisme francès ha tingut sempre un fort caràcter comunitarista. Fa cinquanta anys votava principalment el general De Gaulle i el partit comunista. A mesura que el Front Nacional creixia en influència i capacitat d’amplificació del seu discurs, els seus adversaris van anar assumint part de la seva agenda. La crisi del projecte europeu, la implacabilitat de les polítiques neoliberals, la revolta de les banlieues del 2005, la qüestió de la immigració i les conseqüències globals de l’11-S van fer que a França anés prenent cos un substrat ideològic, un neorepublicanisme, fet de xovinisme i d’autoritarisme, del qual els periodistes de Mediapart Joseph Confavreux i Marine Turchi han construït la genealogia. Un model ideològic que es propaga en les grans tribunes i que s’ha estès transversalment pel PS, per Els Republicans i pel mateix Front Nacional. I que contamina personatges com Sarkozy (per això l’esperança republicana a la dreta és Alain Juppé) i com Manuel Valls, que per molt que es presenti com a gran barrera contra l’extrema dreta, ha assumit un estil autoritari i antillibertari que, més que fer la competència a Marine Le Pen, l’ajuda a aconseguir el seu principal objectiu: una normalització que li obri la porta del poder. L’autoritarisme postdemocràtic avança a França. I Le Pen cada cop desentona menys.
2. DESISTIMENT. La debilitat del FN era el seu aïllament, que li feia impossible consolidar els seus èxits amb poder tangible a les segones voltes. Manuel Valls ha imposat el desistiment republicà, demanant als seus candidats que es retirin en favor d’Els Republicans allà on així es pugui impedir la victòria del FN. Sarkozy no l’ha seguit. La dreta es mantindrà arreu, encara que això pugui regalar regions a Marine Le Pen. El joc de l’aprenent de bruixot no és la millor manera de combatre Le Pen. I Sarkozy podria cremar-se definitivament si arribés a la segona volta de les presidencials davant de la presidenta del FN. Llavors hauria de mendicar el desistiment republicà. Per recuperar la dignitat i el respecte dels ciutadans, a la política francesa sobren els oportunistes.
