Unionisme i independentisme: poden entendre’s?
Rajoy va dir fa pocs dies que “el vot dels catalans independentistes no té fonament”. L’afirmació és tan categòrica que val la pena aturar-se a donar un parell de tombs a la qüestió i, posats a fer, preguntar-nos si l’unionisme en té, de fonaments.
De les aportacions d’economistes al debat sobre la secessió, una de recent, d’Albert Carreras i Manel Larrosa (Revista de Catalunya, número extraordinari 2016/1), respon de manera rigorosa i entenedora a la pregunta que sovint es fan unionistes i escèptics “De què es queixen els catalans?” La seva resposta és que tenim un Estat en contra. Un Estat fill de l’absolutisme borbònic i del centralisme jacobí que no ha acceptat altres excepcions a l’uniformisme que les geogràfiques (com la insularitat) o la resolució de conflictes civils (País Basc). L’Estat en contra es concreta, en síntesi, en l’arxiconegut dèficit fiscal, la relació entre la despesa feta per l’Estat a Catalunya (o per Catalunya) i els ingressos fiscals que hi recapta. La major part d’aquest dèficit fiscal és discrecional (decidit unilateralment), sigui despesa, sigui inversió. A aquest fet cal afegir-hi una tresoreria intervinguda i regulada per l’Estat i les barreres arbitràries a l’autogovern en múltiples àmbits. Comptat i debatut, com des del segle XVIII fins ara, l’estat espanyol es vol aprofitar fiscalment de Catalunya, alhora que li incomoda el seu èxit productiu, s’amoïna quan anem bé. Així doncs, ens maltracta econòmicament i ens ofega per diverses vies, entre les quals la financera i la competencial. ¿Resultat de tot plegat? Catalunya, que és la 58a de 272 regions europees en PIB per habitant, passa a ser la 165a en l’índex de progrés social, la penúltima regió espanyola. Qui pateix l’Estat en contra és la ciutadania (via sanitat, educació, assistència social...), destinatària del 85% de les despeses de la Generalitat. En definitiva, Catalunya té un Estat en contra per destruir la seva autonomia, però no ho fa per millorar el benestar dels seus ciutadans (que també podria ser), sinó per evitar que tingui cap poder i que l’Estat en perdi. Una relació de domini contrària als estàndards democràtics. Es pot dir més alt, però no més clar.
Tot l’anterior afecta la butxaca i el benestar material. Caldria afegir-hi que l’Estat en contra també es manifesta continuadament a través de la seva animositat envers Catalunya, per vies recurrents com la laminació de les seves polítiques socials i totes les seves derivades, la negació de la seva personalitat pròpia, el menyspreu de la seva cultura i un llarg etcètera. Això, que no es fàcil de quantificar, afecta el sentiment i la dignitat, és emocional. Molts catalans volen la independència per resoldre aquest problema, encara que comporti sacrificar una certa riquesa material. Fent una abstracció, contestaríem al Sr. Rajoy que els fonaments del vot independentista són d’ordre emocional i material, i que descansen en un comportament tan universal com és l’autointerès de les persones i les seves organitzacions.
Si en un exercici semblant demanéssim a l’unionisme quins són els fonaments del seu vot hi trobaríem també l’autointerès: 1) d’ordre material (l’Estat sense Catalunya segurament faria fallida temporalment, i després senzillament seria més pobre que ara); i 2) d’ordre emocional, que no entén ni accepta la pluralitat i que considera inconcebible que es pugui desgranar una unitat quasi sagrada. Les dues categories de fonament són les mateixes que les de l’independentisme, amb la circumstància que l’autointerès és totalment contrari: la prevalença d’una de les dues parts es fa a costa de l’altra. I aquí, fins al moment actual (i aquest és un tercer fonament del vot unionista), preval qui té la força d’ostentar el poder en l’statu quo polític vigent, l’estat espanyol, un poder que li permet espoliar sostingudament i que acompanya l’animositat contra Catalunya.
Crec que si l’unionisme es posés en la pell catalana entendria el fonament del vot independentista, de la mateixa manera que personalment entenc el vot unionista. L’exercici requereix obertura de mires, i no estic segur que l’unionisme a la resta de l’Estat en tingui ni en vulgui tenir. Pel que fa a l’unionisme exercit des de Catalunya, és més difícil d’entendre el fonament del seu vot, perquè és incompatible amb l’autointerès material i perquè se sustenta només en l’emocional, amb menyspreu de l’entorn en què viu. El cas d’Albert Rivera i companyia és emoció pura.
El temps dirà qui compta amb fonaments més sòlids en un marc històric en què la prevalença s’hauria d’exercir només a través de la democràcia.
