Amb els meus millors desitjos

Desitjo viure per contar l’inici i el final. Que la mar em porti una mica més ençà. Que no em calgui saber tots els enigmes per saber qui sóc.

Desitjo gosar deixar de cercar, i conformar-me amb un bon àpat cada dia, i un poc de sol. Que la gent em saludi al passar. Que no ploguin només llàgrimes.

Desitjo barrejar-me amb la ficció dels meus somnis. Que les coses no siguin el que semblen. Que tots els amors conflueixin, paral·lels.

Desitjo una lectura al dia, sorprenent. Que les lletres em penetrin per tots els forats. Que cada saviesa em faci l’amor de bon matí.

Desitjo un pati amb flors, i una tortuga. Que els veïns envegin el meu petit hort de maduixetes. Que trobi el temps per regar tots els colors.

Desitjo la companyia de l’antiga passió, serenament. Que la flama no s’apagui mai del tot. Que la vellesa no ens endureixi els nostres febles cors.

Desitjo santament fer el bé, amb una mica de malícia, si pot ser. Que pugui comptar els enemics amb els dits d’una mà. Que els sàpiga oblidar l’endemà.

Desitjo un poc de foc i un molt de pau. Que la sang, espessa i aromàtica, em corri rabent per les venes. Que la bellesa insondable se m’adhereixi com una segona pell.

Desitjo recordar sempre que sóc únic i som u. Que jo sóc jo i només jo, i la meva insignificança. Que la pàtria dels humans és un exèrcit caòtic i lliure de soldadets de plom escrostonats.

Desitjo perdre’m pels camins que ja conec. Que l’aventura sempre viatgi amb mi. Que les dreceres em retornin cada cop al meu món infinit.

Desitjo temps, més temps, i encara una mica més. Que res no s’acabi ni per a bé ni per a mal. Que l’endemà i l’altre i l’altre torni a sortir el sol, i la lluna vestida de dol.

Desitjo que arribi aquell dia en què el treball perdrà, i tots hi sortirem guanyant. Que cap idea ni quimera no ens faci embogir. Que la ginesta pinti d’un groc esclatant el nostre inabastable nord.

Desitjo ingènuament la ingenuïtat universal, i també la local. Que els homes i les dones siguin com nens i nenes trapelles. Que tot sembli un ball de festa major.

Desitjo la santíssima continuïtat, pas a pas. Que les revolucions siguin silencioses i atzaroses. Que tot segueixi igual perquè tot canvia permanentment.

Desitjo que la memòria m’amari, m’inundi. Que jo sigui els meus morts estimats. Que en mi visqui alguna fe antiga, humana i familiar, casolana.

Desitjo no sentir el neguit de jutjar ningú. Que la nostra sigui la ciutat del perdó. Que el nostre sigui el país de l’enyor i la llibertat.

Desitjo un món nou com el que han somniat tots els antics des de sempre. Que els pobles no deixin de ser pobles, amb un campanar. Que les persones siguin persones, cadascuna amb el seu anhel particular.

Desitjo la lentitud cíclica dels camps, serenament. Que a l’estiu ens sorprengui un xàfec. Que a l’hivern floreixin els ametllers.

Desitjo quatre parets i quatre amics. Que tinguem sort. Que no tinguem massa de res.

Desitjo tot això, i res més. Que em sigui concedit per la gràcia divina i humana. I que si tot no pot ser, no passa res.