Les matemàtiques de la desconnexió
Vicenç Fisas explicava en un article a l’ARA del dia 2 de juliol titulat “Desconnexió? Els números no quadren” que no hi ha prou massa crítica per engegar la desconnexió de Catalunya. L’autor diu: “Feu números. Mentre no hi hagi més de 3,2 milions de persones favorables [...] la independència mai podrà ser una realitat amb garanties de continuïtat”. He respectat i admirat sempre els estudis de Fisas sobre qüestions pacifistes, però en aquesta ocasió crec que ha comès alguns errors metodològics. En primer lloc, defensa que per a una desconnexió cal un 60%, com a mínim, del cens electoral que hi voti a favor. Aquesta premissa és una equivocació, ja que fa dependre una decisió política del total del cens i no del total de votants. Sempre hi ha persones que no voten per diverses raons. En els processos democràtics s’han de considerar sempre els votants efectius. Seguint aquest criteri, a l’estat espanyol, per assolir el 60% del cens caldria sumar tots els vots de PP (22,8% del cens), PSOE, C’S i Podem i ECP.
En el quadre que acompanya l’article, amb dades del cens del 2016, es poden veure els vots que caldrien perquè, en un referèndum, es pogués aprovar la creació d’un nou estat per a Catalunya. Es podrien establir diversos criteris previs al referèndum: des d’acceptar un 60% de vots favorables del cens -com proposa Fisas- fins al 50% sobre els vots -referèndums clàssics-. Evidentment la incertesa més gran d’un possible referèndum serà el percentatge de participació, que condiciona la quantitat de persones que han de votar sí per arribar al percentatge prèviament estipulat com a suficient. Segons la doctrina Fisas ens caldrien 1,3 milions de vots més que els vots independentistes de les eleccions catalanes del 27-S, és a dir, caldria sumar-hi gairebé la mateixa quantitat de vots que van tenir PSC, PP i C’S a Catalunya el 26-J: 1.298.786 vots. Això és molt exagerat.
Si, en canvi, se seguís la doctrina denominada Montenegro i que fixava un 55% de sí sobre la participació per acceptar la independència, només caldrien 384.000 vots per sobre dels vots independentistes del 27-S (amb una participació igual que el 27-S) o només 25.000 vots (prenent com a referència la participació del 26-J). La doctrina Montenegro, de tota manera, és discriminatòria des del punt de vista democràtic, ja que pondera més els vots negatius que els positius. Si s’acceptés el criteri del Brexit (amb la mateixa participació del 72% i un resultat de 51,9% de sí ) només caldrien 95.890 vots independentistes més que a les últimes eleccions al Parlament. Per acabar, si acceptem les normes del joc de qualsevol referèndum i posem que l’opció independentista ha de treure un vot més que la unionista (50,01%), només faltarien 171.766 vots (amb la mateixa participació que a les catalanes del 27-S) i als independentistes encara els sobrarien 155.168 vots si la participació fos com la de les eleccions del 26-J. Per tant, de les dades estadístiques de cap manera es pot extreure -com diu Fisas- que “l’independentisme ha tocat sostre i a curt termini serà difícil alterar aquesta realitat”. La possibilitat que guanyi el sí a la independència de Catalunya no només és possible, sinó que és molt probable.
Aquest dades també les coneixen els partits unionistes i l’aparell de l’Estat. Per tant, és impensable que l’estat espanyol permeti un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, ja que als 1.966.768 vots independentistes de les eleccions catalanes del 27-S (o als 1.861.753 vots de SÍ-SÍ del 9-N) s’hi podrien afegir fàcilment nous votants que garantirien el triomf del sí. Per exemple els vots dels nous votants (202.000) o els dels votants que el 27-S van votar partits no específicament unionistes: CSQP (367.613), Unió (103.293), PACMA (29.785), blancs (21.941), nuls (15.932). Només que un 50% dels joves votants i un 25% d’aquests altres partits votessin sí, es podria afegir un quart de milió de vots als ja favorables a la independència (amb una participació igual a la del 27-S).
En conclusió, doncs, hi ha moltes maneres de convocar un referèndum amb totes les garanties democràtiques, com per exemple un percentatge mínim de participació (50% de Montenegro) o establir una edat mínima per votar (com els 16 anys d’Escòcia, que encara afavoririen més l’independentisme). Fins i tot es podria plantejar una inscripció prèvia, com s’ha fet al Brexit, que facilitaria la implicació de tots els partits sense exclusió. També es podria pactar un doble referèndum allunyat en el temps, o un referèndum de desconnexió provisional i un de ratificació de la nova Constitució que certificaria la creació del nou estat. El que no és lícit és la proposta exagerada que un referèndum s’ha de guanyar per un 60% del cens.
En tot cas, l’única manera de saber el resultat d’aquest referèndum és votant en llibertat.
I segons diuen les enquestes, els catalans hi estem disposats: ara mateix!
