Sobre el pla de professorat Serra Húnter
El Parlament acaba d’ajornar sine die el debat sobre la conveniència de prorrogar el Pla Serra Húnter, un projecte dissenyat per la Generalitat de Catalunya per dotar de professorat molt qualificat les universitats (unes 500 places fins al 2020), amb un finançament conjunt entre aquestes i el Govern, amb gran èmfasi en la internacionalització. Recentment s’han aixecat veus en contra de la pròrroga, però demanar que s’aturi no vol dir eliminar-lo, sinó prendre’s temps per escoltar, reflexionar i planificar. Si el sou del nou professorat no està d’acord amb el que es paga a les millors universitats i si les condicions de treball i de suport no són tampoc comparables, els candidats que s’inscriguin a les places no poden ser els millors a escala internacional, ni necessàriament seran millors que els que esperen a la cua de l’estabilització o promoció del professorat.
Reflexió i planificació? Això és precisament el que no es fa i el que ara falta. És possible rellançar el pla després d’apropar amb consens la voluntat de l’administració i la realitat de la qualitat de les plantilles. El pla es va presentar com a remei contra una pretesa endogàmia, i com a captació d’excel·lència internacional. En canvi, a la pràctica, fins ara ha estat una font d’entrebancs en els concursos, d’ajornament innecessari en el temps amb l’excusa dels membres internacionals de les comissions, de despeses innecessàries en els trasllats, de situacions en què es demana la documentació dels candidats abans de la convocatòria formal. Es posa, a més, un gran èmfasi en la recerca i s’esmenta només de passada la docència, quan són contractes també per ensenyar, i hom espera que el professorat, a més d’investigar bé, sàpiga ensenyar bé. La idea és bona però no n’hi ha prou amb això.
Hi ha d’haver una política de professorat feta des de l’autonomia universitària, prioritzant la màxima excel·lència docent i de recerca, i amb el compromís de finançament just del Govern. Catalunya ha d’apostar per les universitats del seu sistema públic i ha de confiar en els seus experts i en els experts externs que compleixin les condicions preestablertes. Fa falta més confiança dels polítics en les universitats per construir el sistema de coneixement del nostre país, i que lluitin per aportar prou pressupost, perquè cada universitat faci la política de professorat que cregui millor i, no cal dir-ho, demanar-li comptes.
Tenim tres problemes essencials en la situació actual de la universitat pública: l’extrema precarietat d’una gran part de contractes que ocupen persones amb molt bon nivell i que presenten acreditacions vàlides per a una plaça de funcionari o d’agregat; la manca de relleu generacional, per l’envelliment del professorat i per la falta de planificació, i la manca d’expectatives de promoció, que desmotiva molta part del professorat. Del professorat que ha ajudat a fer que tinguem a Catalunya els millors indicadors de recerca de la història.
El Pla Serra Húnter, que pot ser un bon programa de captació de talent, esdevé a la pràctica un procediment malgirbat d’estabilització. No podem menystenir les persones que treballen des de fa molts anys a la universitat i que han sortit a l’estranger i han passat tota mena de concursos, acreditacions, tribunals i exàmens per continuar cobrant un sou de misèria als quaranta anys. No se’ls pot dir que algú d’un altre país serà millor, pel simple fet de venir de fora, i posar-los mil traves per accedir a una plaça estable.
Obrir horitzons és convenient en una universitat oberta i innovadora, també en la gestió. La Universitat de Barcelona, juntament amb d’altres, va signar, l’any 2015, el codi de conducta per a la contractació d’investigadors (HRLogo), que ja presenta els requisits de crida internacional i de participació estrangera en les comissions, i que demana agilitat i realisme. El que cal és la mateixa confiança ex ante que les administracions d’altres països de referència tenen en les seves universitats.
Cal un compromís decidit del govern català per un finançament just del professorat de les universitats públiques, amb respecte per l’autonomia i confiança en la institució. Cal revisar el Pla Serra Húnter, esmenar-ne les disfuncions i convertir-lo en el pla que doni oxigen a l’ofegada situació universitària. La universitat ha demostrat de sobres que sap triar persones excel·lents. Ara només cal que tingui diners per pagar-les de forma justa.
