Filles de Clara Campoamor
Amb motiu de la votació celebrada l’1 d’octubre -que l’infame Rajoy té la barra de dir que no va existir-, algunes veus van recordar la feliç coincidència de calendari, ja que l’1 d’octubre del 1931 va ser quan les dones van fer seu aquí el dret de vot. Aquell dia ja llunyà, mentre Victoria Kent es replegava en la idea que valia més no deixar-les votar -perquè la pudor de confessionari els podia enterbolir el cervell i també el vot-, una incombustible Clara Campoamor va defensar amb totes les seves armes dialèctiques les raons per les quals les dones mereixien aquest dret: “Yo, señores diputados, me siento ciudadano antes que mujer, y considero que sería un profundo error político dejar a la mujer al margen de ese derecho, a la mujer que espera y confía en vosotros”.
Aquest passat dia 1, sota l’amenaça de tot l’aparell de l’estat espanyol -polític, econòmic i policial-, més de dos milions de catalans i catalanes, gairebé la meitat del cens, van sortir a exercir el seu lliure dret de vot. Van sortir a votar no en les condicions que els hauria agradat sinó en les que els van deixar. Votaven no només per la seva autodeterminació sinó per dir no a un estat espanyol que objectivament no ha sabut entendre què és Catalunya, un Estat que no protegeix la nostra llengua, ni promociona la nostra cultura als seus Instituts Cervantes, ni ensenya a les escoles literatura catalana ni res de res. I que té la barra de dir que estima Catalunya mentre bloqueja un necessari corredor mediterrani.
Jo, que no soc independentista, que he viscut en diverses ciutats espanyoles i a l’estranger, i que tinc per bandera com a molt Mercè Rodoreda, en els darrers temps he contemplat astorada com tothom feia l’impossible perquè Catalunya marxés d’Espanya: els governants catalans moguts a voltes per legítims objectius i d’altres per espúries intencions, els partits d’esquerra d’àmbit nacional donant mostra del més ranci immobilisme ideològic i el govern de Madrid traspuant la seva herència franquista fins a límits inimaginables. Ha estat un purgatori llarg i de difícil digestió, amarat per la contaminació ambiental. Fins que, arribat l’1-O, no hem tingut més remei que recordar les paraules de Clara Campoamor, enfrontada amb els i les que pensaven que les dones no mereixien votar perquè ni calia ni es donaven les circumstàncies ideals perquè ho fessin. De fet, quina dèria els havia entrat, a aquestes femelles deleroses de votar? I als catalans, què els havia agafat?
Els catalans en general i aquells que ni odiem Espanya furibundament ni mataríem per les quatre barres -que som molts-, sinó que podríem haver sigut totes dues coses, catalans i espanyols, fins al final dels nostres dies, hem viscut perplexos un temps ple de reaccionaris i d’incomprensions, de prepotència i de manca de diàleg: mitjans de comunicació fent la gara-gara als uns i als altres, exaltats de les dues bandes a les tribunes públiques i Goliat fent-li a David gestos de cosí de Zumosol.
La memòria col·lectiva recordarà sempre que l’1 d’octubre els col·legis electorals de Catalunya, aixecats a pols per uns voluntaris exemplars, van patir el més ignominiós dels atacs: no d’uns vàndals desconeguts ni d’uns radicals incontrolats sinó de les forces policials que els haurien d’haver protegit i que els van atacar vilment, amb imatges que seran ja per sempre la vergonya d’un govern central que no es mereixen ni els espanyols ni els catalans. Confesso que molts teníem intenció d’anar a votar que no, per dir que no calia fracturar Espanya, que potser ens podrien arreglar amb un nou pacte i més respecte per les diferències. Però els missatges alarmants dels amics i els vídeos colpidors ens van fer sortir de casa a votar que sí, a dir ben alt que no volíem de cap manera aquest govern del PP, ni la incomprensió de molts espanyols envers les altres identitats. I, per sobre de tot, vam votar un no ben alt al tracte vexatori i antidemocràtic que ens estaven donant.
Així de fàcil s’explica com una no independentista com jo acaba votant que sí. Al petit poble de l’Empordà on vaig passar la jornada, una àvia amb bastó arribava dificultosament a la seu electoral del braç del fill, vestit de cuiner. Era votant del PP i segurament va votar que no. Després va seure amb la gent del poble a prendre coca i cava i a gaudir de la festa de la democràcia. Ella és, com jo, filla de Clara Campoamor, i a totes dues ens pesa més la seva herència que no pas el purisme d’obeir normes de joc que l’1-O van caducar.
