La llibertat, apassionadament

Estranya cosa, la llibertat: quan no se’n té, potser no es troba a faltar, però qui l’ha tastat és impossible que se n’estigui. Aldous Huxley va imaginar una contrautopia a Un món feliç : una societat que condicionava els seus habitants perquè acabessin fent el que se suposava que havien de fer sense que es plantegessin actuar d’una altra manera. Així, complien les normes com si fos un acte lliure, quan, en realitat, estaven completament programats per fer el que feien com si ho haguessin decidit ells. La felicitat de la gent, així, es basava en l’absència de llibertat en la determinació dels seus actes. Tanmateix, com suggereix el llibre de Huxley, ¿qui voldria viure en un lloc així, que anul·la el més essencial de la llibertat, és a dir, la capacitat segons la qual cadascú pot determinar el sentit i l’orientació dels seus actes? Una vida sense llibertat, ve a suggerir la perversa contrautopia de Huxley, pot ser una vida feliç, però no està clar que sigui, a més, una vida humana.

D’altra banda, com sabem des de fa segles, la llibertat no és un absolut, que es té o es posseeix completament o no es té de cap manera. Més aviat la llibertat és una mena de gradació que inclou llibertats diverses, de naturalesa diferent i aplicacions heterogènies. No podem ser, com és evident, absolutament lliures, perquè hi ha coses, de la nostra vida individual i col·lectiva, que no podem determinar per molt que ens hi posem. Hi ha moltes coses de nosaltres mateixos que no podem determinar lliurement: fonamentalment, aquelles coses que tenen a veure amb la naturalesa i amb les lleis físiques, biològiques o genètiques. I fins i tot en això, ho sabem, els avenços científics estan ampliant l’àmbit operatiu de la nostra llibertat en coses en les quals, fins fa pràcticament dos dies, era inimaginable.

Tanmateix, en l’àmbit de la vida en comú social i política, les llibertats col·lectives han anat ampliant, de forma gradual però inexorable, els dominis de l’autodeterminació per a l’exercici de la llibertat dels seus membres. Quan Kant es preguntava, el 1784, “Què és la Il·lustració?”, contestava, amb una formulació que faria fortuna: “La sortida de l’home de la seva autoculpable minoria d’edat”. I especificava que la minoria d’edat era “la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la guia d’un altre”. L’únic que podia impedir-ho, pensava, eren la mandra i la covardia: “És tan còmode -sentenciava- ser menor d’edat!” Però, per sortir de la minoria d’edat, del sotmetiment de la pròpia voluntat a la voluntat d’un altre, afegia, només cal llibertat. I les seves paraules finals encara ressonen, més de dos segles després: “Un cop la naturalesa, sota una dura closca, ha desenvolupat la llavor que cuida amb una extrema tendresa, és a dir, la inclinació i vocació al lliure pensament, aquest fet repercuteix gradualment sobre el sentir del poble, amb la qual cosa aquest es va fent cada cop més capaç de la llibertat d’actuar ”. És a dir: cada cop més capaç d’ actuar lliurement, sense por davant la coerció.

En termes no tan abstractes és el mateix que va formular Alexis de Tocqueville, el gran teòric de La democràcia a Amèrica, ja en el seu llibre L’Antic Règim i la Revolució, on escrivia: “M’he preguntat sovint on és l’origen d’aquesta passió per la llibertat que en tots els temps ha induït els homes a realitzar les coses més grans portades a terme per la humanitat, en quins sentiments s’arrela i es nodreix”. I sentenciava, en una pàgina que caldria aprendre de memòria: “Veig clarament que, quan els pobles estan mal governats, senten espontàniament el desig de governar-se a si mateixos. [...] El que odien els pobles nascuts per a ser lliures és el mal mateix de la dependència”. Tocqueville considerava: “Certs pobles persegueixen la llibertat obstinadament a través de tota mena de perills i misèries. No l’estimen, doncs, pels béns materials que els proporciona, sinó per considerar-la en si mateixa com un bé tan preuat i necessari que cap altre podria consolar-los de la seva pèrdua”.

No és, al meu entendre, ociós ni estèril rellegir alguns textos d’entre els clàssics del pensament polític, aquells a través dels quals hem après a reflexionar sobre l’essència de la democràcia moderna i sobre el paper fundacional que hi té la llibertat política. Potser, ara, quan Catalunya es disposa a exercir, contra totes les amenaces reals i imaginàries, el dret inalienable de qualsevol comunitat a la llibertat que s’expressa en l’autodeterminació de la forma en què s’organitza, val la pena de recordar alguns principis bàsics, substantius, elementals, de les democràcies modernes. I potser val la pena, també, recordar als que insulten, banalitzen i caricaturitzen aquest desig de llibertat, amb la inútil voluntat d’impedir-lo, aquell principi polític, també elemental, formulat per Abraham Lincoln: “ Those who deny freedom to others deserve it not for themselves ”. És a dir: “Aquells que neguen la llibertat als altres no la mereixen per a ells mateixos”.