La llei de la nacionalitat catalana
Aquests dies, experts i acadèmics discuteixen el contingut de l’esborrany de la llei de la nacionalitat i la ciutadania que regularà l’atribució de la nacionalitat catalana, amb motiu de la independència de Catalunya. És una de les primeres lleis que haurà d’aprovar el Parlament. Per tant, el text hauria d’estar enllestit abans del 23 d’abril vinent. Ara per ara, l’esborrany està molt avançat, tot i que encara queden alguns serrells pendents.
Es tracta d’una llei de gran importància: si no s’articula bé i no es preveu tota la casuística, podria generar grans tensions. I fins i tot podria deixar el procés sobiranista en un carreró sense sortida.
L’atribució de la nacionalitat no és un dret de les persones, sinó una potestat exclusiva dels estats. Tanmateix, cal considerar que la nacionalitat té un fort component emocional i subjectiu, ja que conforma la identitat de les persones i el seu sentit de pertinença. Però també té un element objectiu, com és el vincle jurídic entre una determinada persona i un estat. A més, la nacionalitat determina l’estatus jurídic de les persones, així com el seu règim de drets i llibertats fonamentals.
L’atribució de la nacionalitat en casos de successió d’estats també té, però, una dimensió molt més profunda que afecta fins i tot la pròpia subjectivitat internacional dels estats. Una determinada entitat autoproclamada independent que no compti amb el reconeixement de l’estat predecessor difícilment obtindrà el reconeixement internacional si no demostra que posseeix tots els elements constitutius dels estats: govern, territori i població. Atès que els estats exerceixen competències exclusives sobre les persones, cal que Catalunya tingui nacionals propis si vol obtenir el reconeixement internacional.
Si la legislació catalana preveu la compatibilitat entre la nacionalitat catalana i l’espanyola com a norma general, el govern espanyol té previst recórrer al Tribunal Internacional de Justícia perquè es pronunciï sobre la plena subjectivitat internacional d’una entitat sense nacionals propis. Si això passa, el reconeixement internacional de Catalunya i la seva adhesió als organismes intergovernamentals com a membre de ple dret quedaran en suspens, a l’espera de la resolució de l’alt tribunal. I la resolució serà favorable a Espanya si la legislació catalana preveu la compatibilitat d’ambdues nacionalitats com a norma general, ja que serà coherent amb la doctrina i els dictàmens relatius a altres casos, com per exemple el Vaticà i els anomenats microestats, com Sealand.
L’atribució de la nacionalitat catalana s’ha de concebre des de la perspectiva de la successió d’estats, no des de la perspectiva del règim d’estrangeria. Així, si la nacionalitat és el vincle jurídic entre una persona i un estat, qualsevol cas de successió d’estats comporta el trencament d’aquest vincle i el naixement d’un nou vincle amb el nou estat. Així ho recullen les legislacions dels estats europeus de recent independència. Tanmateix, la legislació de l’estat successor pot preveure algunes excepcions, perfectament justificables, quan part de la seva població té l’origen en altres territoris de l’estat predecessor. Ara bé, de la mateixa manera que la legislació ha de recollir la voluntat d’aquells que volen conservar la nacionalitat espanyola, també ha de saber trobar la fórmula per recollir els drets d’aquells que volem deixar de ser nacionals espanyols. Seria molt diferent si l’objectiu del procés sobiranista fos crear un estat català federat a l’estat espanyol; en tal cas, la complementarietat d’ambdues nacionalitats s’hauria d’aplicar a tothom. Tanmateix, no tindrien el mateix valor jurídic: la catalana operaria en l’àmbit intern, i l’espanyola, en el pla internacional. Però si el procés ens ha de dur a la independència, no podem caure en aquest parany. Hi ha actors molt poderosos que juguen a la contra. I hem de saber identificar les seves estratègies.
Més enllà d’aquestes consideracions, la llei de la nacionalitat i la ciutadania ha de partir d’algunes premisses objectivables. Primer, la independència de Catalunya no podrà suposar la pèrdua ni de drets, ni de llibertats fonamentals, ni de l’estatus jurídic de cap ciutadà. És a dir, tothom conservarà els drets que tingui en el moment efectiu de la independència. Segon, cap nacional espanyol esdevindrà estranger en una Catalunya independent encara que conservi la nacionalitat espanyola. Tercer, l’estat català no podrà forçar l’expulsió indiscriminada de cap persona ni col·lectiu legalment establert a Catalunya, per raó del seu origen o procedència, ni per qualsevol altre. En cas contrari estaríem incorrent en un il·lícit internacional. I, finalment, la legislació catalana ha d’evitar que la independència de Catalunya comporti l’aparició generalitzada de casos d’apatrídia; és a dir, la condició de no ser nacional de cap estat.
Al meu entendre, l’esborrany de la llei catalana hauria de preveure de forma explícita aquests principis. Tots conflueixen en un mateix punt. D’ells es desprèn que tots els titulars de la nacionalitat espanyola residents a Catalunya, en el moment efectiu de la independència, haurien de rebre la nacionalitat catalana de forma directa i automàtica. Només així evitarem casos d’apatrídia, canvi d’estatus i qualsevol pèrdua de drets.
I, atès que la legislació espanyola preveu la pèrdua de la nacionalitat espanyola per adopció i ús de la nacionalitat d’un tercer estat, en principi, l’atribució de la nacionalitat catalana hauria de comportar la pèrdua de la nacionalitat espanyola com a norma general.
Això no vol dir que ambdues nacionalitats siguin completament incompatibles. De fet, haurien de ser compatibles, però només en casos específics que la legislació catalana hauria de plantejar com a excepcions de la norma general. En principi, la doble nacionalitat s’hauria de reservar a aquells catalans que tinguin vincles amb Espanya, com per exemple haver-hi nascut, haver-se casat amb un/a espanyol/a o tenir ascendència espanyola, almenys fins a un cert grau. També s’hauria de respectar en el cas dels nacionals espanyols d’adopció. Si les coses es plantegessin d’aquesta manera, evitaríem que la legislació sobre la nacionalitat catalana comportés la generació de problemes insalvables per al procés.
Però és que, a més, si optéssim per la conservació de la nacionalitat espanyola com a norma general, ens estaríem atribuint competències que no tenim. Només la legislació espanyola pot establir les condicions d’atribució i pèrdua de la nacionalitat espanyola; i en aquest sentit és prou taxativa. Des de la nostra perspectiva, la conservació de la nacionalitat espanyola només es podria materialitzar mitjançant un conveni de doble nacionalitat. I, en ser un tractat bilateral, comportaria el reconeixement de la independència de Catalunya per part de l’estat espanyol. D’aquesta llei depèn, doncs, que la independència sigui efectiva o no.
