El laberint espanyol, la resposta catalana
Havia de ser una campanya electoral repetitiva que desemboqués en un resultat previsible. Havia de ser un déjà-vu del 20-D amb poques perspectives de canvi, especialment pel que fa al plet català. I tanmateix al final avui anirem a votar -cal anar-hi!- molt més motivats del que ho estàvem fa quinze dies. Bàsicament per dues raons. La primera: les revelacions sobre les converses secretes i vergonyoses entre el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, per fer descarrilar el procés independentista. I la segona: el possible sorpasso de Podem al PSOE que pronostiquen les enquestes i, alhora, l’ambigüitat d’Iglesias en el seu compromís amb el referèndum català. Són dos factors que alteren substancialment el laberint espanyol.
En la sortida d’aquest laberint, d’aquest desgovern, Catalunya compta, i molt. Ja va quedar clar el 20-D, quan el referèndum va impedir la formació de govern. Llavors es va fer evident la incapacitat dels grans partits espanyols d’afrontar el repte democràtic del dret a decidir. Avui els vots catalans tornaran a ser crucials. Uns vots que haurien d’expressar altre cop, amb claredat, la voluntat del país de decidir el seu futur en llibertat.
La resolució del bloqueig espanyol no ens és aliena. Aquest 26-J torna a posar a prova la capacitat d’Espanya d’obrir una segona Transició, fins ara frustrada, o per contra d’enrocar-se en l’immobilisme o, fins i tot, en una involució. La superació del bipartidisme de moment només ha portat el canvi en algunes capitals i governs autonòmics. La segona transició catalana cap a l’estat propi va al davant, però encara no amb prou força a les urnes i amb molta resistència de l’Estat, com s’ha vist amb l’afer Fernández Díaz, però també amb un PSOE tancat en banda i amb l’emergència d’un C’s nascut i crescut com a reacció a l’independentisme. De fet, l’única renovació, fruit de l’empenta de les revoltes del 15-M i de la pressió catalana, és Podem. Un Podem, però, que intranquil·litza Europa i que no sembla que tot sol pugui impulsar ni la regeneració ni la plurinacionalitat.
Catalunya, doncs, ha de persistir en el seu camí sense esperar solucions miraculoses d’Espanya, però atenta a influir-hi. Ha de seguir marcant la seva agenda, també en aquestes eleccions.
