Qui té l’última paraula

1. LA TEMPESTA. El Regne Unit sempre ha tingut una relació incòmoda amb Europa. Des d’allà, veuen el continent com una amenaça. I sempre han buscat la complicitat americana com una garantia. Aquesta desconfiança s’acostuma a atribuir a la insularitat. Segur que és un factor important, però l’europeisme d’Irlanda i d’Escòcia demostra que no és suficient. És diferent la manera d’entendre la democràcia, el paper (molt més funcional) de la religió o el tipus de relació amb les colònies, presidit per un aristocràtic sentit de la distància. Els britànics han fet de la seva desconfiança en Europa un instrument central de la seva política. I els ha servit per exigir un vestit a mida. Per estar amb vosaltres ens hi hem de sentir còmodes. Així s’han mantingut fora de l’euro i de Schengen, dues peces angulars de la Unió, i en la negociació prèvia del referèndum han aprofitat la debilitat de Brussel·les, sempre al servei d’interessos aliens a la majoria, per aconseguir concessions insòlites com la discriminació dels treballadors en funció de les nacionalitats.

Ja és una moda, trista moda, que els últims dies de les campanyes electorals es converteixen en tempestes de por. Sembla que els defensors de l’statu quo, incapaços de generar expectatives en la majoria de la població, no tinguin altra manera de frenar les invitacions al canvi que espantar. Tots sabem que un règim polític és un sistema de control social, però si democràcia encara vol dir alguna cosa aquests bombardejos de pànic són una falta de respecte per la ciutadania que mereixeria el rebuig ciutadà a les urnes. Els mercats han contribuït a la por amb fortes caigudes borsàries fins que, impagable cinisme, han interpretat l’assassinat de la diputada Cox com un ajut diví a la derrota del Brexit. Els governs britànic, americà i dels diferents països europeus han desplegat el catàleg dels desastres per atemorir el personal. I fins i tot hem hagut d’aguantar la patètica cursileria del president Donald Tusk, símbol de la incapacitat d’empatia de la burocràcia de la Unió, declarant l’amor dels europeus pels britànics.

2. EL RISC. El núvol de la por enterboleix l’enteniment, i dibuixa escenaris apocalíptics perfectament irreals. Passi el que passi dijous, no hi haurà cap cataclisme. Si alguna cosa han demostrat els anglesos és la seva habilitat per treure avantatge de les situacions, especulant amb les contradiccions europees. Si finalment decidissin marxar, hi hauria un moment de gran soroll, entre altres coses perquè Cameron hauria de fer les maletes i el país redibuixar-se políticament (amb Escòcia buscant treure partit de la situació), però, a mitjà termini, la Gran Bretanya negociarà el que calgui perquè ningú prengui mal. Si es queden -i sobretot si és per un resultat ajustat-, preparem-nos perquè s’ho faran pagar. Els anglesos veuran reforçada la seva capacitat de xantatge. I demanaran el que no està escrit amb l’argument de soldar la fractura.

Aquests dies hem sentit repetir que Cameron ha estat un irresponsable. Que es podria haver estalviat el referèndum. Que cal evitar donar la paraula als ciutadans. Aquest missatge és interessant no pel que diu sinó pel que indica. Confirma que l’autoritarisme postdemocràtic va fent camí -la idea del final de la sobirania popular, és a dir, via lliure al domini dels experts, s’expandeix alarmantment- i ens recorda que la tradició democràtica anglesa i l’europea són diferents. El referèndum de dijous no és nou. El 1975 els britànics ja van votar (67 per cent a favor) la seva permanència a la Comunitat Europea. Perquè la seva tradició diu que quan hi ha una qüestió important a dirimir l’última paraula la tenen els ciutadans. L’historiador Robert Tombs, autor de França i el Regne Unit, dos enemics íntims, ho expressa així: “La Magna Carta de 1215 obliga el rei a obeir el poble. Aquest mite no existeix en països com Alemanya, França o Itàlia, on les decisions crucials han estat sovint preses per una elit, ja fossin els jacobins, Bismarck o el Risorgimento. Un petit grup canvia la història nacional i la resta a seguir”. Potser hi sortiríem tots guanyant si per comptes d’atemorir els ciutadans els perdéssim la por. El risc que el referèndum britànic denuncia el percebem cada dia: que Europa sigui un indret en què la gent se senti ignorada.