‘Populisme’, un mot massa ple

1. ETIQUETA. Hi ha paraules que de tant usar-les queden buides, i altres que s’omplen tant de continguts que ja no signifiquen res. Una d’elles, que està de moda, és populisme. Abans que es convertís en el gadget ideològic que és avui, el sentit més usual d’aquesta paraula estaria en aquesta definició: “fer promeses a la ciutadania tenint la certesa que no es podran complir”. El prototip d’aquesta accepció de populisme va ser la campanya electoral del PP que va dur Rajoy al poder el 2011: va prometre xauxa i va acabar amb un rescat dissimulat, un augment dels impostos, la consagració de la precarietat liberal i un ajust agònic, tot el contrari del que havia anunciat. I sabia perfectament que acabaria així. I tanmateix el PP no figura avui entre els partits assenyalats per l’etiqueta populista.

Per què? Perquè la paraula populista s’utilitza de manera prioritària amb un altre sentit: per assenyalar aquells partits que no són validats pels guardians de l’statu quo. Qui ho decideix això? En principi, no hi ha altra limitació que la legalitat vigent, però aquesta és més generosa que els que es creuen propietaris del sistema. De manera que hi ha partits incòmodes que participen en el joc democràtic amb ple respecte de les regles i als quals -en la impossibilitat de declarar-los il·legals- es col·loca l’etiqueta de populistes per tal de generar dubtes sobre la seva homologació democràtica i marcar-los com a perillosos.

Qui ho fa? Els partits principals, els creadors d’opinió i els mitjans de comunicació. Quan Rajoy parla dels partits constitucionalistes i descarta Podem, sense que aquest partit hagi fet cap violació constitucional, l’està assenyalant com a estrany al sistema, és a dir, populista. Tot el que incomoda el PP, Ciutadans i el PSOE, siguin les aliances dites radicals d’esquerra, sigui l’independentisme, tot el que pretén ampliar camp en lloc de deixar asfixiar la democràcia en l’espai cada cop més estret del partits d’ordre, és titllat de populista. I així es va creant un concepte atrapa-ho tot en què hi cap des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra, des dels sobiranismes fins a determinats internacionalismes. És una etiqueta que no vol definir sinó desqualificar, que vol excloure, però que ja no significa res més que aquesta voluntat del sistema de reduir al màxim l’espai del que és possible. Així la dreta oficial i també l’esquerra (el PSOE) són incapaces d’entendre, com ha escrit Santiago Alba Rico, que Podem ha sigut “la sacsejada profilàctica que ha impedit que Espanya seguís la mateixa deriva que França, Hongria o Holanda: la vacuna que ha desviat el sentit comú cap a una proposta d’esquerres en lloc de seguir el seu curs natural cap a Vox”. Potser el PP hauria preferit aquesta altra opció, encara que li hauria costat molts vots. Però el PSOE hauria de saber que només entenent-se amb Podem pot aspirar a tornar a governar a curt termini.

2. BANDERA. Tanmateix, sorprèn que, en aquesta confusió, Podem faci seu el nom del populisme, perquè fent-ho ajuda a consagrar l’etiqueta excloent que se li vol posar. Sé perfectament que el populisme que ells defensen és una altra accepció de la paraula que es refereix a la representació del poble enfront de les elits, amb voluntat de construir un projecte transversal que superi les diferències de classes i de grups d’interessos. Però la paraula ja està massa gastada i marcada per fer-ne bandera. La fantasia, que ha fet fallida amb la crisi, era la d’una sola gran classe mitjana -a la qual va apel·lar amb èxit el 2010 el populisme del PP- que ara s’ha partit en trossos. El sistema hegemònic de valors respon encara a aquesta utopia. Però no és precisament el que representa Podem. I minar aquest marc cultural per construir una nova hegemonia, que hauria de ser el motor de la seva acció, requereix una feina llarga que en una societat complexa difícilment es pot reduir al “tots som poble menys uns quants que tenen el poder”. El que s’etiqueta com a populisme sobiranista té nom propi: independentisme. El que és assenyalat com a populisme d’esquerres necessita trobar nom propi si vol començar la remuntada. I no crec que hagi de ser populisme.