Si hem arribat fins aquí
PRÈVIA. Quan parlem de construir un nou país, sovint ignorem que una part de la feina ja està feta. Queda una altra part, que és molt difícil. Però ningú que contempli Catalunya amb una mirada objectiva pot ignorar que som un nou país, amb problemes, fortaleses i dinàmiques pròpies, ben allunyat del que érem fa 25 o 40 anys. L’independentisme és una construcció dels independentistes; però sense aquesta feina prèvia, aquesta construcció de les referències pròpies -obra bàsicament de CiU a la Generalitat i del PSC en molts ajuntaments- i d’una capital digna d’un estat, com és Barcelona, la primavera sobiranista no s’hauria produït. La consecució d’un estat ha deixat de ser un somni humit per esdevenir una necessitat, la conseqüència lògica de la nostra maduració política. Quan a un territori amb perfil nacional se li concedeix una mica de poder tendeix a gaudir del seu exercici, tendeix a demanar-ne més, tendeix a indignar-se perquè no el té tot. Hi ha hagut a Catalunya una revolta de les mentalitats que fa que una part enorme del país enyori la sobirania com si fos el nostre estat natural, com si visquéssim una anomalia. Déu n’hi do, la feinada.
FRUSTRAR. El que té de bo aquesta feina és que és molt difícil de revertir. La política és variable i els resultats electorals són capriciosos, però la mutació de la mentalitat catalana és estructural. Això no assegura l’èxit, però ens dóna la confiança de treballar sobre una base sòlida. Ara bé: si en el mitjà termini la política no satisfà les esperances de la gent, el cop moral serà molt fort. Perquè bona part de la població desitja la sobirania i creu que n’és digne. En això, també els polítics unionistes hi estan d’acord: quan els dirigents del PP, el PSC o Ciutadans critiquen el Procés, solen dir que generarà “frustració” entre la població catalana. Frustrar vol dir decebre les expectatives de la gent. I la frustració més gran s’esdevé no quan es fracassa, sinó quan no s’intenta.
A PARTIR D’ARA. Els estralls de la crisi econòmica han afeblit el model de país, l’estat del benestar, el teixit empresarial, l’espai comunicatiu, etcètera. Costarà de redreçar-lo. Però això no fa altra cosa que reafirmar la necessitat d’unes eines que no només no estan al nostre abast, sinó que són a les mans d’un estat hostil, reaccionari i trampós. Per tant, la determinació ha de ser més ferma, ara que al davant hi ha un govern espanyol provisional i la perspectiva d’una majoria clarament reaccionària, que anorrearà terceres vies i voluntarismes fraternals, i deixarà la pilota a la teulada del sobiranisme. I això pertoca al govern català, però també a la gent: perquè, fins i tot en el cas que el govern faci tot el que ha de fer (lleis de desconnexió, convocar un referèndum amb garanties, tenir a punt les eines d’un govern sobirà) el pas decisiu no es farà sense la implicació massiva de tots els que cada Diada hem sortit a compartir somriures. Aviat haurem de tornar-hi a ser tots, amb un somriure, però també amb la màxima determinació.
