La gran ocasió
Per què van ser importants els Jocs del 92? Perquè, per dir-ho amb paraules de Pep Subirós, va ser “una revolta contra el pessimisme i la disgregació social de començaments dels anys 80”. Perquè van donar un plus d’autoestima als ciutadans de Barcelona, que sortia definitivament de la foscor. Perquè dues generacions de barcelonins van poder fer-se una ciutat nova, trencant amb molts fantasmes del passat. Perquè van posar Barcelona al mapa i ja no n’ha sortit mai més. Perquè el món va descobrir una ciutat de proporcions humanes, amb consciència cívica, capital sense estat encara poc contaminada burocràticament. Perquè es va demostrar que quan se sap captar l’oportunitat es poden aconseguir objectius que semblaven impossibles. Si Barcelona va tenir els Jocs és perquè a Madrid no s’ho van creure i quan van veure que anava de debò ja era tard per evitar-ho. Perquè van convertir Barcelona en model de transformació urbana (encara el referent d’algunes ciutats, tot i que a hores d’ara ja mostra limitacions i necessita repensar-se). Perquè van donar una icona al que es va anar configurant com a projecte polític i ideològic alternatiu al nacionalisme pujolista, i van dotar així el país d’una productiva dialèctica per animar els anys del bipartidisme sociovergent. Perquè van forçar a abaixar el cap a tots els que s’hi van resistir tant com van poder per gelosies personals i mesquina defensa dels espais de poder.
Els Jocs van ser una treva, l’únic moment de pau de Maragall, enfrontat amb el pujolisme, amb el govern socialista i amb el seu propi partit. Narcís Serra va tenir la idea i Maragall va saber utilitzar el valor popular de la marca Jocs Olímpics per anar imposant la seva raó i vèncer obstacles, sabent que els altres no gosarien bloquejar-ho, “per teixir un comerç de sentiments i donacions recíproques”, fins a assolir les complicitats que permetrien a Barcelona fer el gran salt. El 1996, coincidint amb el 10è aniversari de la concessió dels Jocs, l’alcalde Maragall ens va regalar una pèrfida ironia: va condecorar Felipe González i Jordi Pujol per la seva contribució a l’èxit de Barcelona 92. Insuperable The end.
