El govern convoca el referèndum de l’1-O després d’una sessió crispada
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va firmar ahir la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre acompanyat per tot el Govern. D’aquesta manera, l’executiu compleix la seva promesa electoral de convocar els ciutadans a pronunciar-se a les urnes sobre la independència de Catalunya. L’objectiu polític s’ha assolit després de mesos de dificultats i de la celebració del ple del Parlament més tens que mai ha viscut la cambra des del restabliment de la democràcia. La d’ahir va ser una sessió trista pels retrets de manca de garanties de l’oposició i el posicionament del Consell de Garanties Estatutàries, que va deixar clar unànimement el dret dels diputats a demanar-li dictàmens abans de la votació tot i que la seva opinió no sigui vinculant. La ficció política que assegurava que es podia convocar els catalans a votar sense forçar els procediments s’ha acabat, i ningú, a hores d’ara, se’n pot sorprendre. ¿Es podia fer d’una altra manera amb el govern del PP tancat a qualsevol diàleg i obviant que la pretesa gravíssima il·legalitat és la convocatòria a les urnes que demana una gran majoria? El delicte del Parlament és convocar un referèndum al qual estan convidats a participar els que votarien sí i els que votarien no. La manera no ha sigut la desitjada per ningú, com van reconèixer des de JxSí. Però quina era l’alternativa? Des de la sentència del TC no hi ha proposta per a Catalunya més enllà de la dissolució dins de la uniformitat i la unicitat d’Espanya. El govern espanyol i el TC actuaran alineats contra l’1-O com ja van alinear-se contra l’Estatut. Sense vies de diàleg, es mantenen les amenaces i la vicepresidenta espanyola parlava ahir de vergonya democràtica sense recordar fites pròpies com la manipulació de l’11-M, la corrupció, l’activitat de les clavegueres de l’Estat, la seva incapacitat de resoldre un tema polític fent política. Passi el que passi la democràcia espanyola viu una crisi de grans dimensions. La reacció de l’Estat serà intentar evitar que es posin les urnes i pot aconseguir-ho, però ni tan sols en aquest hipotètic cas el problema desapareixeria. Sempre caldrà parlar i negociar i, de moment, tancar els ulls a la voluntat de la majoria dels catalans no ha sigut l’opció més intel·ligent, tret que l’objectiu fos tensionar la societat i cohesionar els grans partits espanyols.
