El meu germà petit a Extremadura
Amb una banalitat oceànica, la diputada de Ciutadans Sònia Sierra va comminar el vicepresident Oriol Junqueras, la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, i el diputat Oriol Amat “a marxar a Extremadura” perquè poguessin comprovar si s’hi vivia tan bé com es pensaven. “Marxin!”, va dir, per, tot seguit, explicar els problemes d’atur d’aquella terra. En fi, dir-li a algú que “marxi” a Extremadura és una manera eficaç i infantil d’acabar amb la discussió de la desigualtat. És com si un comensal del restaurant li diu al cuiner que la sopa està salada i ell li contesta: “Doncs fes-la tu!” És no entendre la idea dolorosa de l’emigració i és, al mateix temps, insinuar que a Extremadura no s’hi viu bé.
Però li puc parlar, justament, de la meva experiència personal. Un germà meu ha fet això que ella proposava amb tant de sarcasme. El meu germà ha marxat a Extremadura amb la seva família en cerca d’una vida millor. Viuen a Montijo. Ell és paleta i aquí no tenia feina. Se’n va anar cap allà esperonat per un amic que ja ho havia fet. Va muntar un gimnàs de boxa (la seva passió) amb una subvenció a fons perdut de 7.500 euros que li van donar. “Dos anys abans que jo arribés la donaven de 12.500!”, em diu. Cobra l’ajuda per ser pare, que és de 420 euros. I diu que n’hi ha diverses. Que alguns amics seus en cobren una que es diu “l’ajuda al menor”. El millor de tot, m’explica, és que si et quedes a l’atur a l’Ajuntament et donen feina durant tres mesos. “De jardiner, d’escombriaire... del que sigui, perquè d’aquesta manera, al cap dels tres mesos, ja pots cobrar “el pla familiar”. Ell viu en un chozo (unes cabanes precioses) per dos-cents euros al mes. “I sense fiança ni res, tia”, m’explica. Em diu que pots comprar una casa per vint mil euros. I repeteix: “Només puc dir-ne meravelles, d’aquesta terra. T’ajuden molt”. I després, afegeix: “Si em vols fer cas, Amparito, vine...”
