La gent de demà

En una societat de canvi accelerat com la nostra, l’educació, entesa com s’ha entès tradicionalment esdevé gairebé impossible. Perquè, què és educar? No és ensenyar a sumar o fer equacions, no és aprendre gramàtica o geografia. És molt més que això. És preparar les noves generacions per adaptar-se a la vida social i ser capaces de viure i d’actuar còmodament. ¿Que per a això es necessita saber sumar? Doncs cal ensenyar-los a sumar, és evident, i tota la resta del que la societat demana. I per poder fer-ho cal saber com és aquesta societat, quines normes tindrà, quines capacitats demanarà; és a dir, quins són els models de persona adulta que considerem vàlids i necessaris.

Doncs bé, aquí rau la dificultat. Aquests models estan desapareixent, esclaten davant els nostres ulls, i allò que consideràvem etern, inamovible, acaba mostrant que té, ara, la consistència d’una bombolla de sabó. Líquida, com ens va dir Bauman, però a punt de convertir-se en gasosa, de simplement desaparèixer. Per exemple: enfront de la llarga cadena de famílies en què els fills heretaven l’ofici dels pares, això avui ja és una raríssima excepció. Més encara: l’alta probabilitat que han tingut les generacions que ara són grans de tenir un ofici o un lloc de treball per a tota la vida s’ha acabat. La gent jove d’avui tria uns estudis, uns oficis, però no té cap certesa de què farà, de si tindrà feina, de si la feina que tria serà encara necessària d’aquí cinc o deu anys. Els models de treball han esclatat. No són els únics: estan esclatant els models de família, de gènere, de consum, les formes de viure, de comunicar-se. Les llengües, fins i tot. La barreja lingüística és cada dia més gran. L’anglès s’ha convertit en la llengua transversal, la nova koiné. ¿Algú sap per quant temps? Tot fa pensar que si segueixen els Brexits i els Trumps, el predomini de l’anglès pot ser ben curt, i les probabilitats que s’imposi en pocs anys el xinès, per exemple, comencen a ser considerables.

Què vol dir educar, quan no hi ha models definits de comportament prou consistents i consensuats? La transmissió de models deixa de tenir sentit, i cal repensar les finalitats mateixes de l’educació, que ja no pot ser la transmissió d’informació, quan n’hi ha per tot arreu, fins i tot en excés. Des del meu punt de vista, educar vol dir, en aquesta nova forma de societat, preparar les generacions joves per ser capaces d’inventar, individualment, el seu propi camí i reformular-lo contínuament. Hi ha una distinció que em sembla útil per explicar aquest canvi: hi ha persones que actuen a partir de criteris externs, són les “dirigides des de fora”, van pels camins traçats, coneguts; i d’altres que actuen a partir de criteris personals, interns, les “dirigides des de dins”. Gairebé sempre hi ha una barreja, no són tipus purs, però què predomina, què determina la meva actuació? ¿Actuo en funció d’allò que toca, que ja existeix, d’un camí conegut? ¿O bé actuo en funció dels meus propis propòsits, d’un camí que em vaig marcant jo mateixa, que suposa endinsar-me en àmbits desconeguts, i, per tant, potser arriscats?

Doncs bé, aquest dilema no es resol únicament per voluntat pròpia. En el passat, les societats han marcat molt els models a seguir, i sovint han castigat les persones que volien anar pel seu compte. Calia ajustar-se a les normes col·lectives, i això era una garantia individual; l’obediència era més important que la llibertat, però hi havia també un alliberament en el fet d’anar fent allò que tocava, sense aventures perilloses. Ara estem als antípodes: si els models s’esvaeixen, no hi ha altra solució que inventar-ne de nous, cadascú per on pugui. ¿Obeir què i qui, quan la norma esdevé tan confusa? ¿I com cal preparar la gent de demà per a camins individuals, encara incògnits?

El concepte mateix d’educació canvia, es modifica en profunditat. Educar vol dir avui donar a les persones joves fonamentalment tres coses: capacitat d’autonomia, confiança en elles mateixes i criteris per distingir la veritat de l’error, per saber triar en un món ple d’informació de veracitat dubtosa. ¿Saber ortografia? Sí, esclar, però les màquines ens corregeixen virtualment. ¿Saber qui va ser Jaume I? També, òbviament, però, si em cal, internet me n’informa. En canvi, ningú no em dirà com m’he d’alimentar correctament, o sí, m’ho diran molts, però com es pot saber què és adequat, en el guirigall de veus publicitàries? Com es pot saber gestionar les emocions, els amors, la sexualitat, els fracassos, les decepcions, les pors? Com es pot saber el que és just, o cert, en una societat en la qual ja es parla de postveritat, en la qual la corrupció i les manipulacions ens ofeguen? El suïcidi és la primera causa de mort a Catalunya entre persones de 25 a 34 anys, i fa més de 100 anys que sabem que està molt vinculat a l’anomia, és a dir, a les societats amb normes confuses. La desaparició de models, la confusió de normes, tenen moltes coses bones, ens permeten molta més llibertat. Però s’ha d’enfortir els individus perquè puguin adaptar-s’hi sense patiment, perquè puguin construir les seves pròpies referències. I això només pot fer-ho l’educació.

Des del meu punt de vista, aquesta és la base que cal tenir clara per bastir el canvi educatiu, aquest apassionant moviment de creació col·lectiva que s’està produint a Catalunya. I és un debat tan important, tan de fons, que hauríem de prestar-hi molta més atenció encara, tot insistint, de tota manera, que és un debat pedagògic i no polític, i que és el professorat qui ha d’aportar-hi els elements principals de solució.