El dia més dur de la història de l'ARA

AQUEST ÉS, amb diferència, el dia més trist i més dur i més injust i més insuportable de la història de l'ARA. L'Ignasi ha mort. El dia més feliç, amb diferència, va ser també mèrit de l'Ignasi: quan vam celebrar que havia guanyat la primera gran batalla contra un càncer salvatge i es reincorporava com a cap d'Economia. Allò va ser una festa, ens brillaven tant els ulls a tots! L'entusiasme es va encomanar, l'amo moral de Diputació 119 tornava a ser aquí en plena forma. Fins que unes proves el van apartar novament de nosaltres. L'Ignasi era l'ànima de la redacció des del primer dia. Aglutinava els companys, hi va fer amics íntims, liderava les bromes internes, va ser un dels responsables que un equip jove sotmès a la pressió de l'arrencada d'un projecte tan intens i complex es convertís en una pinya inseparable. Un crac del periodisme econòmic, que vam nomenar cap d'àrea als 30 anys per mèrits propis, i un company excel·lent, que enamorava. Aquests últims dies la redacció estava més silenciosa que mai, els amics més propers no tenien ganes de gresca, alguns no tenien ni gana per baixar a dinar, res no tenia sentit sense ell. Veies ulls humits, ulls espantats, ulls indignats, mirades que delataven que teníem al cap -sense voler acceptar ni poder entendre- un desenllaç injustíssim, l'adéu sobtat, als 32 anys, d'un periodista de pura raça, caçador de notícies, apassionat per l'energia i els transports, defensor mundial de l'aeroport del Prat, que a més a més ha resultat ser l'alegria de la redacció. És tan bèstia el que hem viscut: fa mesos que l'Ignasi ens ha anat consolant a tots nosaltres de la seva malaltia. Perquè notava que la seva malaltia ens feia molt de mal a tots. Ell era qui la suportava amb un somriure més franc. Una lliçó de coratge, d'optimisme, de capacitat de lluita, de fortalesa davant el dolor. Et vull demanar un favor, deixa'm venir a treballar, no em facis agafar la baixa, saps que això és la meva vida, ser aquí és la meva teràpia. Això em deia l'Ignasi. La seva família, d'una humanitat i coratge impressionants, m'ho confirmava: al diari hi ha alguna cosa màgica que li dóna vida. L'hem estimat moltíssim, l'estimem i l'estimarem sempre. Hem après molt d'ell, és un privilegi que hagi estat de l'ARA des de l'inici. Aquesta edició ha costat molt de tancar. L'únic al·licient que ens uneix és recordar i honorar l'amor pel periodisme i pels companys del gran Ignasi.