Del bilingüisme a la recentralització i la privatització?

El pacte per la investidura entre el PP i Ciutadans inclou, entre d’altres, la proposta d’establir un sistema escolar bilingüe castellà-anglès als territoris castellanòfons i un de trilingüe als territoris amb altres llengües pròpies oficials. Atès l’abast de la proposta, hi ha certes consideracions que caldria avançar.

La primera consideració és que, encara que hi estiguin passant de puntetes, la proposta confirma el gir de 180 graus en l’estratègia dels signants del pacte. Recordem que fins fa relativament poc tots dos partits s’exclamaven contra el model educatiu de Catalunya argumentant els presumptes perjudicis d’aprendre en una llengua altra que la familiar, i denunciaven que representava un atemptat contra la llibertat d’elecció dels pares. Ara resulta que l’acord d’investidura pretén imposar des d’instàncies governatives un model que, en el cas dels territoris no castellanòfons, implicaria que dos terços de l’ensenyament es fes en règim d’immersió. En altres paraules, que la immersió lingüística ha passat a ser positiva si qui la imposa són ells, triant-ne les llengües i de Madrid estant.

La segona de les consideracions és que sobta que, tot i les conseqüències socioeconòmiques que podria tenir, no s’hagi fet públic encara cap text que raoni ni els costos ni els beneficis de la proposta. Vegem-ho ni que sigui de manera superficial. Pel que fa als costos, fer bilingüe el sistema espanyol implica una gran inversió en termes de diners i esforços. La mesura exigeix que la meitat dels docents dominin la llengua de Shakespeare fins al punt que se sentin còmodes per explicar-hi temes com l’estructura cel·lular, la Revolució Industrial o la trigonometria. Això requereix que es reemplaci bona part del professorat actual per docents lingüísticament capacitats, o bé que l’Estat financi/imposi un reciclatge idiomàtic que exigeix que molts professionals hi dediquin almenys deu hores setmanals durant cinc anys. Atesos els costos econòmics, estaria bé que s’expliqués d’on sortirien els recursos, sobretot tenint en compte les exigències de contenció de despesa de les autoritats europees.

Més intrigant resulta encara el fet que una proposta de tanta magnitud no vagi acompanyada d’una anàlisi que en justifiqui la conveniència. Anem a pams. Si algun problema educatiu té Espanya avui dia és que es troba en el grup de màxim abandonament escolar del continent. ¿Algú creu sincerament que passar a fer la meitat de les classes en anglès ajudarà a reduir les elevadíssimes taxes de fracàs escolar dels escolars espanyols? Més complex és el tema dels beneficis econòmics de la mesura. Sens dubte, el multilingüisme constitueix un recurs per a les empreses, però d’aquí a considerar que aquests beneficis justifiquen els costos de la mesura anunciada hi ha una considerable distància. En tot cas, el fet que cap país europeu hagi implantat fins ara un model com l’anunciat convida almenys a l’escepticisme. En aquest sentit, el fet que Catalunya, amb un nivell d’anglès no gaire superior a la mitjana espanyola, estigui aconseguint unes taxes d’exportació molt superiors a les de la resta de l’Estat fa pensar que el problema d’Espanya, més que de llengua, és d’estructura productiva. En tot cas, rere els discursos grandiloqüents, la mesura sí que pot resultar llaminera per a certs sectors en un altre sentit. Ateses les minses perspectives de transformació sociopolítica que s’albiren a Espanya, aquesta iniciativa podria servir per facilitar la transferència de recursos públics cap a centres privats bilingües freqüentats per unes classes mitjanes angoixades pel futur que veuen l’anglès com una forma de distinció en el mercat i com una eina per a una inevitable emigració laboral dels seus fills.

És ben probable que la mesura anunciada en el pacte d’investidura no sigui més que un brindis al sol. En qualsevol cas, la seva falta de justificació recorda altres iniciatives en què, en comptes d’actuar racionalment, les autoritats espanyoles s’han mogut per pulsions centralitzadores i interessos sectorials, com en el cas de la gestió aeroportuària o en el cas de l’AVE. Fins que no es demostri el contrari, hi ha molts elements per pensar que el principal objectiu de la proposta no és pas millorar els sistemes educatiu o productiu, sinó recentralitzar competències, arraconar les llengües minoritzades i encobrir la transferència de recursos a determinats centres privats. Tot un programa, això sí, coherent amb qui el proposa.