Amb diners no n’hi ha prou: cal reconeixement

Les identitats depenen de manera crucial del reconeixement i l’acceptació dels altres, i per a molts catalans l’estat espanyol no ha estat sensible ni tan sols davant de les més ostensibles manifestacions d’aquestes demandes que considerem justes i legítimes. Encara avui, en ple segle XXI, després que milions de catalans ens hàgim definit vigorosament com a nació, hem ensopegat una vegada i una altra amb la incomprensió d’una gran majoria d’espanyols, defensors de la idea d’una única nació espanyola i que no accepten una definició d’Espanya com a multinacional i multicultural.

Posar sobre la taula aquestes qüestions ve a tomb per l’aterratge a Barcelona del president de les Espanyes, el Sr. Mariano Rajoy: ens va prometre l’oro i el moro i tot just uns dies després ens ha deixat amb un pam de nas. Per si això no fos prou, sumem-hi l’endèmica manca de reconeixement més enllà d’alguna ridícula anècdota condescendent. Un dels motius més greus del xoc etnopolític vigent, a hores d’ara establert per camins intransitables, és precisament aquesta incultura i falta de sensibilitat davant la col·lectivitat catalana. Però és obvi que en promoure la pròpia identitat distintiva els catalans estem qüestionant el mite creat per l’estat espanyol: des de la seva formació fa 300 anys com a estat modern, les elits espanyoles van imaginar i construir la identitat d’aquesta organització al voltant d’una mistificació basada en la “unitat” i el llenguatge “comú”. Aquest edifici va tenir un poderós efecte sobre la legitimació de la supremacia de la llengua castellana sobre les altres i, a més, presentava la diversitat nacional, cultural i lingüística com un problema, això sí, retòricament valorat.

Avui dia la societat catalana és multicultural i certament complexa, formada per milions de persones amb arrels no originàries d’aquí. Moltes se senten identificades amb la comunitat oriünda, s’hi senten integrades i, fins i tot, el grup català més essencialista n’ha recaptat per a les seves files de combat. Cap objecció, sempre que Catalunya parli en català. Un dels motius d’aquesta obstinació gravita en el fet que l’estat espanyol, des de la seva visió unitària, intenta entorpir l’expansió de la llengua catalana, amb la finalitat de debilitar el sentiment d’identitat nacional associat. Un altre motiu principal s’expressa en el fet que és la llengua pròpia del territori dit català i una riquesa més per contrarestar l’aclaparadora tendència uniformista del món.

Per a molts catalans el fet que encara no s’hagi reconegut Catalunya com a nació no és sinó el llegat de l’opressió exercida històricament pel jou castellà. Hi ha una ostensible desigualtat de poder i Espanya utilitza les seves qualitats (unionisme i llengua castellana) com a mitjà per definir-nos i acotar-nos, i d’aquesta manera preservar i mantenir l’statu quo. I aquestes estratègies d’assimilació i la sempiterna aplicació de lleis restrictives són la prova que el grup dominant castellà no reconeix i no tolera la identitat catalana. L’espanyolisme significa el rebuig de Catalunya com a nació i la reducció de la cultura i la llengua catalanes a una varietat, si fa no fa folklòrica, d’una cultura espanyola unitària. Sense oblidar que, a més, el foment de l’anticatalanisme en la resta d’Espanya aconsegueix vots a favor dels partits essencialistes espanyols.

Així doncs, des de l’avantatge que atorga el fet de tenir el poder, els unionistes espanyols juguen amb l’autoestima dels catalans. Ens castiguen amb actes d’índole repressiva (l’últim vaivé econòmic, ara sí ara no, és un càstig sense miraments) com ho feia la Inquisició per sotmetre els plebeus que desobeïen l’ordre immutable i fruit de la voluntat divina. Però les agressions contra les identitats que tenen una autoestima i una vitalitat elevades no serveixen per sotmetre sinó que produeixen tempestes emocionals. En els catalans l’aplicació de descàrregues elèctriques, com feia Ivan Pàvlov amb els seus gossos quan encara no hi havia normatives ètiques, ha significat el tancament i enduriment dels límits grupals, ha comportat la desvinculació amb Espanya (segons el CEO del desembre del 2016, un 23% de catalans se sentien només catalans) i, finalment, un definitiu trencament etnopolític: s’ha constituït una pugna visiblement autista, de tal manera que el sentit de ser catalans o espanyols es defineix per estar en rivalitat i antagonisme respecte de l’“altre”.

Alts nivells de desacord, dificultats, baralles i despropòsits de tota mena han persistit durant generacions entre Espanya i Catalunya. De quina altra manera podríem milions de catalans haver exercit algun tipus d’influència per canviar la situació que considerem injusta, il·legítima i discriminatòria? La influència minoritària es fonamenta justament en la seva capacitat d’establir una col·lisió intensa amb la majoria per tal que aquesta prengui consciència de la posició i situació del grup minoritari. Per tant, els conflictes continus són la conseqüència més òbvia. I soc del parer que si bé són una alteració de la normalitat, això no els fa un element intergrupal negatiu. El problema és quan esdevenen intractables: una vegada polaritzats, no canvien fàcilment, són durs, rígids i estables. L’autojustificació, la crítica de l’adversari, la manca de racionalitat, els prejudicis, les imatges negatives i els estereotips, les percepcions i les avaluacions distorsionades tenen un paper clau en el manteniment i l’animositat intergrupal... Juguen un rol definitori en l’escalada de l’enfrontament, que empitjora quan els catalans ens reafirmem en la nostra identitat. Estem molt lluny d’aquells anys de pactisme al qual ens tenia acostumats l’expresident Jordi Pujol; un pactisme representat en la disposició a negociar en tota circumstància per salvar tot el que fos possible salvar, evitant posicions intransigents i arravatades. Tot un elogi del pragmatisme, necessari en aquells temps de postfranquisme recent i de construcció de l’autonomia. Per què no podem gaudir d’una autonomia de concert, com els bascos?

Com a mínim a curt termini no tindrem altra sortida que consensuar-nos amb Espanya. Però per a això els caldran, als espanyolistes, quantitats irrenunciables de respecte i reconeixement, i arguments racionals que indueixin reflexió i una comunicació deliberativa orientada estrictament a la solució de l’eterna disputa. I és que l’exercici del poder més enllà dels estats nació unionistes requereix grans dosis de democràcia. Sense reconeixement la comunicació es redueix, senzillament, a l’aplicació perversa del poder pel poder.