Bye, bye, Regne Unit!

He rebut de la secretaria general del Consell Europeu el comunicat sobre la reunió d’aquest òrgan dels dies 18 i 19, en què s’expliquen els resultats de les “negociacions, llargues i difícils, però finalment plenes d’èxit” que han permès un acord en virtut del qual “l’especial estatus del Regne Unit dins la UE queda molt reforçat”, ja que s’ha aconseguit “resoldre les preocupacions del primer ministre Cameron, sense posar en perill les llibertats i els valors de la UE”. (La traducció és meva, però crec que és del tot fidel.)

Serà llarg analitzar les 37 planes de text que suposen les conclusions, però una primera i ràpida mirada deixa clar que el to del comunicat oficial té molt d’intent de dissimular o dulcificar el contingut dels acords, que resulten segurament molt poc còmodes per a una bona majoria de la trentena de persones que els van prendre. Les expressions “èxit”, “reforçat”, o “sense posar en perill” em fa sospitar algunes de les coses que es volen amagar.

1. El futur de la UE. Crec que aquesta reunió del Consell serà una de les que es recordaran, per la seva influència sobre el futur de la UE. I, si no canvien les coses, es recordarà amb tristor, almenys per part d’aquells que estem convençuts que, sense el reforçament de la Unió —i tal com ja diu clarament el Tractat—, la progressiva decadència del paper dels països europeus i del benestar dels seus ciutadans resultarà inevitable. Després de dècades d’anar avançant, cada vegada anem fent passos més perillosos en la direcció contrària, i el del dia 19 és un dels pitjors.

Segurament una bona part dels caps de govern deuen haver aprovat aquest acord i han acceptat el repte del primer ministre britànic com una forma d’ajudar a evitar la sortida del Regne Unit de la UE. És cert que aquesta sortida tindria alguns efectes negatius, però estic convençut que no serien més grans que els que suposa haver acceptat les imposicions que han arribat de Londres. No entro en detalls, però ho raono.

2. Excepcions i privilegis, o retrocés. Un país important ha exigit que se li permetin un seguit d’excepcions, de diversos tipus, argumentant que algunes normes generals el poden perjudicar. Segurament en algunes té raó i en d’altres no; però això els ha passat a tots els estats, i ho han hagut d’acceptar sempre perquè no s’admetien discriminacions entre els membres. La solució a la qual s’ha arribat és doble: en alguns casos es concedeix el privilegi al Regne Unit, i en altres es converteix l’excepció en nova norma per aplicar-la a tots, evitant d’aquesta manera la discriminació. No sé quina de les dues coses és pitjor. El primer cas posa de manifest que alguns tindran jurídicament el dret d’estar exempts, cosa que crea unes distincions contràries a la naturalesa de la Unió, i permet sospitar que hi ha socis de primera i de segona... El segon potser encara és pitjor, ja que, per evitar protestes contra aquesta discriminació, es modifica la norma i es permet a tots fer el mateix, cosa que provoca retrocessos importants que porten a la disgregació de la Unió, o a la desprotecció dels més febles.

3. La zona euro. El Regne Unit no va voler adoptar l’euro i, per tant, no va passar a formar part dels òrgans directius de la zona. Ara ha deixat clar que no té intenció de fer mai aquests pas, ni avançar en res que impliqui cessions de sobirania. Però se li ha acceptat un cert dret de veto sobre les decisions que adoptin els òrgans de la zona euro i que puguin ser contràries als seus interessos. Em costa pensar com els actuals membres de l’euro han pogut acceptar aquest acord...

4. Realisme. Tampoc entenc com costa tant veure que, amb el Regne Unit dins la UE, la perspectiva d’anar més enllà d’una unió comercial reforçada resulta il·lusòria. Per tant, o bé es decideix seguir tots 28 junts i oblidar la unió monetària, o bé el grup de l’euro i tots els que s’hi vulguin afegir han de seguir avançant cap a la unió fiscal i cap a algun tipus d’unió política, amb òrgans democràtics propis, especialment un Parlament i un govern de caràcter federal.

Esperem i respectem la decisió que prenguin els ciutadans britànics al juny. Si és un no, les coses s’hauran aclarit soles. Però si és un sí no cal quedar-se satisfets, sinó aclarir-ho des de Brussel·les. En tots dos casos hem de deixar de banda la idea actual de l’Europa de dues velocitats. Ja no són dues velocitats; són dos objectius. Reforcem i acabem la Unió Europea, i fem en paral·lel una zona de lliure canvi reforçada, de la qual la UE segueixi sent el nucli central.