23/8: L’imam

SEMPRE ho havia sentit explicar. En molts llocs de Catalunya s’hi havia instal·lat una notable població magribina. A poc a poc, les persones d’aquesta comunitat anaven participant en les activitats socials del lloc, sobretot les dones, a la biblioteca, en la vida associativa. Sense abandonar ni la seva identitat ni la seva religió, però amb una notable porositat amb la resta de la societat. Però arribava en alguns casos un imam nou i es produïa una mena d’efecte retràctil: les dones deixaven d’anar als grups en què participaven, les noies canviaven d’hàbits i d’indumentària, els nois modificaven la seva manera de veure el món. Ho he recordat, en la versió més tràgica, en veure el paper essencial que ha tingut l’imam de Ripoll en la gestació dels atemptats. Ripoll no és la banlieue de París. Hi ha una idea molt francesa segons la qual el jihadisme europeu és marginació social disfressada d’ideologia totalitària. Quan mires el cas de Ripoll, la sensació és la contrària. El que més pesa és el factor ideològic, la ideologia que trameten alguns imams, no pas tots. L’imam és la clau. I llavors, dues preguntes. Qui els envia, a aquests imams, que fan el que fan? I per què, sabent com era aquest imam, ningú no va avisar les autoritats catalanes i de Ripoll?