Un corresponsal amb valor afegit
Les cròniques que envia el corresponsal Francesc Canals des de la Xina als Telenotícies són fascinants perquè les condicions de manca de llibertat informativa l’obliguen a executar la seva feina amb una perspectiva molt diferent. Les restriccions i el control de la dictadura xinesa impliquen que el periodista hagi d’explicar els esdeveniments aclarint els obstacles amb els quals s’ha trobat per treballar.
Aquests últims dies hem vist Francesc Canals desplaçat al districte d'Ürümchi per parlar dels anomenats centres d’internament, repressió i esclavatge on tanquen els uigurs i altres minories musulmanes de Xinjiang amb la finalitat de prevenir el jihadisme. A la crònica de dilluns vèiem la gran façana d’un d’aquests suposats recintes des d’un cotxe en marxa. Sol ser una de les característiques de les cròniques des de la Xina: la fugacitat o parcialitat amb què sovint se’ns mostren llocs o persones. La presència de càmeres de televisió implicaria conflictes amb les autoritats del país i per tant la manera d’observar segons quins espais té connotacions clandestines.
Canals normalment ha d’explicar dues versions dels fets: l'oficial i la censurada. Per exemple, després d’aclarir que la comunitat internacional denuncia l’existència de gairebé quatre-cents d’aquests centres d’internament, explicava el contrarelat del govern xinès, que assegura que el que potencia són centres de desenvolupament industrial, agrícola o turístic. En el llenguatge de la crònica s’hi amaga el subtext. Des d’un espai de desenvolupament turístic des d’on sí que pot informar obertament, fa servir el concepte “parc temàtic” per donar a entendre el valor propagandístic del lloc.
Diumenge vam poder veure una altra crònica des d’una barriada musulmana d’Ürümchi per explicar les polítiques d’assimilació i repressió per part del govern xinès. Canals preguntava a un vianant per les mesures de seguretat i ens ensenyava com l’home es quedava mut. “Ningú no s’arrisca. La policia és omnipresent”, deia Canals. I ens mostrava les tripletes d’agents caminant pel carrer, uns rètols cada deu metres amb codis numèrics que serveixen com a sistema de localització en cas d’atac, les fotografies dels policies de cada barri penjades a les façanes per anunciar els responsables de l’autoritat, controls de maleters als pàrquings i escàners a l’entrada d’espais públics o recintes tancats.
Francesc Canals no treballa en un context de llibertat, però precisament per això ha de subratllar aquesta limitació a través de detalls. Sovint l’hem vist justificant l’anonimat d’un entrevistat, explicant-nos què hi ha a l’altra banda d’una reixa infranquejable o el motiu de determinats controls als quals ell mateix s’ha hagut de sotmetre. La pandèmia, en aquest sentit, ha estat un pou d’històries i situacions informatives delirants. Per això els detalls visuals i la capacitat d’explicar des de l’astúcia allò que no es pot explicar amb imatges o paraules fan que les cròniques des de la Xina tinguin aquest interès complementari i un valor afegit.
Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
