Dins de la campana de vidre
A Filmin acaben d’estrenar el documental Sylvia Plath: Life inside the bell jar [Sylvia Plath: Dentro de la campana de cristal]. Es tracta d’un documental d’una hora que aprofundeix en la vida de l’escriptora nord-americana amb una delicadesa i devoció que el converteixen en una mena d’homenatge. Si no coneixeu l’obra d’aquesta poeta us farà venir ganes de descobrir-la. I si ja l’heu llegida segurament no us descobrirà res de nou sobre la seva vida però penetrareu en un àmbit de la seva privacitat que us aportarà nous matisos. En el documental hi participen alguns dels seus amics de joventut, la seva filla Frieda Hughes i expertes en la seva obra. Tots valoren la seva trajectòria i personalitat sobretot des de la seva percepció més íntima, a través dels records i vivències compartits amb Sylvia Plath. Alhora, però, i això és interessant, ho posen en relació amb la manera com l’escriptora va expressar aquestes experiències a la seva novel·la La campana de vidre. De fet, tot el documental gira entorn d’aquesta obra perquè és la que permet aprofundir millor en la seva manera de percebre el món encara que ho fes a través d’una protagonista anomenada Esther Greenwood que li va servir d’alter ego. L’actriu Maggie Gyllenhaal es converteix en la veu de l’escriptora llegint alguns dels fragments de l’obra que posen de manifest el caràcter autobiogràfic de la novel·la.
Tant a través de les declaracions dels entrevistats com mitjançant moltes imatges d’arxiu, el documental permet sobretot subratllar el context social i polític que va envoltar la vida de Sylvia Plath, perquè resulta determinant en la sensació d’ofec vital que va experimentar i on la realitat que s’induïa a viure a les dones no tenia res a veure amb les seves expectatives personals. Ara bé, el documental no entra mai en detalls de la relació turmentada amb el seu marit, Ted Hughes, possiblement a causa de la participació de la filla de tots dos en el relat. En aquest sentit, s’aborden els trastorns mentals de l’escriptora evitant els entorns familiars tòxics que va patir. El documental és molt curós i prefereix agafar la lupa de les emocions més que no pas el bisturí de la dissecció biogràfica. “Escric perquè hi ha una veu dins meu que no es quedarà callada”, va escriure en un poema a l’institut quan tenia quinze anys. Ho recorda una de les seves millors amigues d’aleshores. I el que fa el documental és trobar aquesta veu que Plath volia que tothom sentís.
El nou home del temps
Des que TV3 va estrenar la seva modalitat de voluntaris que informen dels temps que fa a través de breus vídeos gravats amb el mòbil, hi ha un home a qui se li ha girat feina. És un tal Jordi Juvanteny, que dia sí dia també apareix en alguna edició de la informació meteorològica explicant-nos com s’ha llevat el dia en racons ben bonics del país. Ens detalla les característiques del paisatge i la temperatura que fa, ja sigui des del roc Colom, des de Vallter, des de Santa Maria de Besora, des de Torelló, des de Manlleu o des d’on calgui. Un dia li hauran de fer un reconeixement.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
