Fer bé les coses
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra...
La família de Rosa Novell ens va voler fer un regal el dia que l’acomiadàvem. Al final de la cerimònia, l’actriu va aparèixer a la pantalla i va recitar Cambra de la tardor, de Gabriel Ferrater. Deia el poema amb la veu un pèl nasal i aquelles esses que xiulaven molt lleugerament. I també el deia amb els ulls de gat, i amb suaus moviments de cap. I amb els silencis breus i ben col·locats. I arrossegant molt a poc a poc aquests versos: “Que lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se’n van...”. Tan ben dit!
La gentada que omplia la sala va començar a aplaudir amb l’entusiasme amb què ovacionem una bona estrena. A la tercera fila de bancs, una dona es va posar dempeus, picant de mans amb molt de convenciment. Al seu costat i a la fila del darrere, la gent es va anar aixecant mentre l’aplaudiment continuava i s’intensificava, fins que, com en un teatre, el públic de la Novell va acabar tot dempeus. Era un aplaudiment d’afecte i de comiat, de dolor i de pèrdua. Però també, n’estic segura, era un aplaudiment d’admiració i d’agraïment per la feina ben feta. Per com havia recitat el poema de Ferrater, uns segons abans, i per com, durant tota la vida, havia buscat l’excel·lència, en tots les projectes que tirava endavant.
I vaig pensar que, en realitat, seria molt bonic que, en el comiat de cada persona, a banda de mostrar el dolor per l’ésser estimat que perdem, estaria molt bé que hi hagués una llarga ovació per la feina que ha fet, si és que l’ha fet bé. Un aplaudiment pel cambrer amable, per la infermera afectuosa, pel taxista prudent, per la dependenta eficient, per l’arquitecte creatiu, per tots els que han volgut fer la seva feina bé i ser honestos. Pels que han estat bons professionals, els que es mereixen un reconeixement que potser mai no els ha arribat de manera explícita perquè la seva feina és discreta, tot i que potser ens han fet la vida més fàcil o, simplement, més agradable. Es important fer bé les coses. El que sigui que fem, cal esforçar-se per fer-ho bé. Només des de l’honestedat i l’exigència el poeta va poder imaginar que les ratlles de la persiana mig alçada eren “trenta-set horitzons rectes i prims”.
