Una barreja explosiva
Fa pocs dies, en una sobretaula d’amics, em preguntaven quina era la causa de les dificultats per sortir de veritat de la crisi i per acabar amb la desorientació dels ciutadans d’arreu d’Europa. Sense pretensió de fer una anàlisi correcta, i molt menys completa, jo els deia que la causa era la perillosa barreja de quatre fenòmens: l’economia financera, la globalització asimètrica, la decadència demogràfica i la regressió fiscal. Cadascun d’ells mereixeria un llibre, però intento resumir-ho en un telegrama.
1. L’economia financera. Les darreres dècades hem anat disminuint l’activitat productiva i augmentant l’activitat financera, que ha passat de tenir un paper d’auxiliar de la primera a ser una finalitat en si mateixa i a prendre majoritàriament una dimensió especulativa. Com que l’especulació (sigui en productes financers, en béns immobiliaris o en productes energètics...) no crea valor, però crea plusvàlues i augments aparents de riquesa, provoca uns creixements ficticis del PIB que tard o d’hora s’evaporen, com va passar el 2007 i el 2008. No n’hi ha prou havent salvat els bancs, substituint els seus actius ficticis amb diners dels contribuents. Cal retornar a una economia productiva (industrial i de serveis) i tornar a situar l’activitat financera en el seu lloc, cosa que està per fer.
2. La globalització asimètrica. La progressiva desaparició de fronteres per a persones, productes, diners i informació ha suposat una gran llibertat de moviments, sobretot per als dos darrers, que es mouen en forma de bits sense cap dificultat. La globalització ha donat al mercat de capitals una llibertat absoluta, ja que les regulacions que el podrien limitar segueixen tenint àmbit estatal. Els capitals poden, per tant, eludir tot tipus de normes canviant d’un lloc a un altre. A la pràctica, això ha suposat la plena desregulació, davant de la qual els estats nacionals han quedat impotents. Abans els estats posaven normes i impostos als capitals; ara són els poders financers els que imposen les seves condicions als governs d’aquests estats. Aquesta asimetria entre diners i política s’ha agreujat encara més per les reticències dels governs europeus a perdre competències i cedir-les a la UE, i també, en part, per la fragmentació que ha suposat l’aparició a Europa d’una dotzena de nous estats cada cop més petits i més fràgils. Mentre no acabem de construir una unitat política de tipus federal que tingui les dimensions i el poder per fer front al pes del món financer, seguirem estant a les seves mans.
3. La demografia. Europa està envellint d’una manera impressionant a causa de la baixa taxa de natalitat i de l’augment de l’esperança de vida. Les previsions de futur són encara pitjors. Això ja crea i crearà problemes de finançament en el sistema de pensions i en els costos de la sanitat pública. Cal fer reformes. Però és un error pensar que es tracta només de reformar aquests dos sistemes. El problema de fons és adaptar-se a un nou context mundial que exigeix millorar la productivitat de l’economia i de les rendes que genera. Això demana canvis en el model productiu, noves polítiques familiars, polítiques actives d’immigració i adaptació del sistema educatiu a les noves necessitats de formació, sobretot en nivells intermedis de la població laboral.
4. Els sistemes fiscals. Una de les causes de la baixa productivitat global és el gran augment de les desigualtats en els darrers vint anys, que ha suposat, en grans parts d’Europa, la disminució de la cohesió, la marginació de capes importants de la població i la reducció de la qualitat del capital humà. Un país més cohesionat és un país més productiu. L’origen d’això són en bona part les noves polítiques fiscals, que han suposat una reducció d’ingressos públics i la consolidació de sistemes fiscals molt poc redistributius, tant a l’interior dels estats com entre estats. Cal que la part de despesa pública torni a créixer en el PIB de molts països, especialment del sud d’Europa, i cal que hi hagi un “pressupost federal” més important a nivell de la UE, o almenys de l’eurozona. El primer factor estimularia una recuperació de la demanda, perquè faria augmentar el consum de les classes mitjanes-baixes, i el segon permetria inversions reequilibradores i generadores d’augments de productivitat i de sous.
