‘¡El cinturón, caballero!’
Quan jo era adolescent i es volia insultar algú de manera indiscriminada se li deia “Taxista!” El conductor no professional s’atorgava, de manera arrogant, una superioritat indiscutible. Només acusant l’altre d’un ofici, dient-li que formava part d’un determinat gremi, n’hi havia prou. Actualment aquest tipus de coses han canviat -em nego a dir que han evolucionat-. Avui dia, per insultar de manera genèrica, es fa servir la paraula liberal. No pas feixista ni comunista. No senyor: “Liberal!”
El cas és que en un país tan poc amant de la llibertat com és el nostre, exercir el lliure pensament no és còmode. Ni surt de franc. Aquest columnista és liberal, i li costa els seus disgustos. Pensa que el poder de l’estat és un perill si esdevé massa gros o bé du a terme tasques que no li corresponen. En tenim un exemple recent. A mi no em fa por Google -per molt que la demagògia popular l’acusi, falsament, de controlar-. A mi em fa molta més por el Fernández Díaz (àlies “ex-Jordi”) de torn. Perquè de Google me’n puc desconnectar. Fins i tot puc deixar de fer servir els seus serveis. Però no em puc desconnectar de l’estat. Aquell individu que, arran del que ha passat amb el govern espanyol, no hagi descobert que el principal perill de patir el Gran Germà prové del poder públic és, ja em perdonaran, una mica ase.
El cas és que l’estat ha d’existir per protegir la llibertat dels individus. I ha d’entrar en acció quan aquesta llibertat es trepitja els cordons de les sabates. Quan no es garanteix el principi d’igualtat d’oportunitats. Quan els oligopolis trenquen la lògica del mercat. Etc. Ja m’entenen. Tot allò que la societat civil no pot dur a terme de manera justa i en benefici de la llibertat de tots ho ha de fer l’estat. Cadascú ha de dur a terme les tasques en què és més eficient i just. En uns casos l’individu, en d’altres els poders públics.
Des d’aquesta perspectiva, des d’aquesta manera de veure el món, no deixa de ser curiós que aquest columnista trobi a faltar avui aquells que reclamen que determinades coses no poden caure en mans privades. Aquests dies està tenint lloc una vaga al meu entendre inacceptable: els vigilants de seguretat de passatgers a l’aeroport de Barcelona. Una vaga que mai hauria hagut de tenir lloc. I no perquè els que reclamen més drets estiguin equivocats, sinó simplement perquè aquesta empresa, fent aquesta feina, no hauria d’existir. Com he dit abans, l’estat ha de dur a terme allò que els privats no poden fer. I, des de la meva perspectiva, la seguretat pública ha d’estar garantida, i executada, per les forces de seguretat públiques. Vull dir que la seguretat de l’aeroport -des del principi fins al final- ha d’estar tota ella en mans de la policia. O de l’exèrcit, tant me fa. Com és possible que estiguem en un nivell 4 d’alerta terrorista i l’accés d’armes als avions estigui controlada per una empresa privada que paga malament i que força els treballadors a fer la feina en pèssimes condicions?
Ja em molesta prou que els empleats d’aquesta empresa semblin tenir com a missió principal cridar “ ¡El cinturón, caballero! ” I que ho facin únicament en qualsevol de les variants dialectals de l’espanyol existents entre els Andes i el Pirineu -mai en català-. Però m’amoïna més la qualitat d’un servei que, mira per on, ha de vetllar perquè no es coli cap terrorista als avions. Però, esclar, ofereixen el servei que correspon a mileuristes explotats. Un cop més es posen de manifest les mancances del nostre mercat de treball. I en aquest cas fastigueja especialment observar l’estímul que els poders públics projecten sobre la misèria empresarial que paga uns salaris que no cobreixen les despeses socials que els seus propis treballadors després consumeixen. Quan vostès observin que una empresa té un nivell d’immigrants elevat és que paga malament i sobreexplota. Vol dir que, entre tots, li estem subvencionant la despesa social -per exemple, escoles i sanitat.
Avui hi ha tecnologia disponible per poder gestionar la seguretat als aeroports de manera més eficient, i utilitzant les forces de seguretat públiques. Per a aquesta feina, certament voluminosa però delicada, els quilos de mà d’obra mal gestionats no són garantia de res. Perquè convé no enganyar-nos, darrere l’excés de subcontractació insensata i mediocre sempre hi ha mala gestió, corrupció o favoritisme. Seria un bon moment per esbrinar de quin dels tres motius, sinó de tots, estem patint les conseqüències aquests dies. Molt millor això que no pas limitar-nos a parlar de la febre temporal que, en forma de vaga, aquests dies tant ens enutja.
