Sobre l’exercici de la crítica cultural
De tant en tant es publiquen articles que alerten sobre el baix nivell del debat cultural a Barcelona, i es tracta d’una qüestió rellevant sobre la qual convé reflexionar tranquil·lament. Si ens fixem en la quantitat i diversitat de les propostes artístiques, en la proliferació de nous agents que obren i mantenen espais d’activitat en tota mena d’àmbits de la cultura i en la intensitat que despleguen els diversos operadors de la ciutat per cercar públics i elaborar projectes dotats de capacitat objectiva per esdevenir socialment rellevants, el debat existeix, és viu i té interès. Si el que volem és un diàleg fluid entre intel·lectuals de pes, entre institucions d’estructura ferma i arrelada dotades de legitimitat cultural i artística per sobre de vel·leïtats i posicionaments polítics de conjuntura, el debat és, posats a ser generosos, de baix nivell o simplement inexistent.
De tot plegat en sorgeix una curiosa paradoxa. A Barcelona hi ha diversitat i quantitat, però ens manquen els instruments propis d’una massa crítica estable i independent per destriar-ne, de tot plegat, el que genera qualitat. La qualitat, per cert, rarament és una qualificació objectiva, és simplement la conseqüència d’un ordenament hegemònic, i aquest és el principal dèficit del sector cultural barceloní. Però tal fet no és del tot casual, perquè Catalunya ha tingut en els darrers 40 anys una estranya relació amb la cultura. O ha fet por i calia, en conseqüència, convertir-la en una peça perfectament incardinada en el procés de construcció d’un país (pujolisme cultural) o en un sector tranquil·lament gestionat des de l’afirmació del liderat inqüestionable (Mas-Mascarell); o ha estat un company de viatge amb gran capacitat propositiva i escassa voluntat crítica (Maragall, i de nou, en bona part, Mascarell). El que no ha sigut mai a la Catalunya recent és una bestiola que volés sola.
Disculpeu-me la paraula bestiola, malgrat que ha estat intencionada. Vull dir irreverent, rebel, inquieta, incerta, distant i alhora delicada, generosa i sobretot independent. Si alguna cosa han generat el pujolisme, el masisme i el maragallisme cultural ha estat una intel·lectualitat orgànica poc legitimada per opinar sobre el baix nivell del debat cultural a Barcelona, en bona part perquè l’ha impedit, ofegat i a vegades traït.
La retirada de l’estàtua de Franco, el lamentable afer del Macba o el més recent episodi de les Festes de Santa Eulàlia, afegits a algunes escenes ja oblidades sobre condicionants o prohibicions per a filmacions a la ciutat, per no assenyalar el rerefons de la gestió de la Fira de Frankfurt del 2007, no són accions atribuïbles a un gestor o fins i tot a un polític despistat, són el resultat de molts anys d’autocensura tàcita al voltant d’un ritus perfectament definit que delimita els marges de la cultura políticament correcta.
La cultura ha estat un territori especialment fèrtil per als practicants de la doble moral: una societat civil sense cap pudor per fer negocis amb el règim franquista, uns intel·lectuals seduïts pels altaveus d’una institucionalitat regalada, d’altres que no han volgut arriscar-s’hi per no perdre els altaveus mediàtics igualment regalats i sovint uns gestors públics atrinxerats sota les estructures d’un funcionariat que mai hauria hagut d’arribar a la cultura. ¿Hi ha, doncs, debat cultural a Barcelona? Esclar que sí, i molt intens. El que no té és un altaveu seriós que li faci crònica sense que el cronista en vulgui escriure la història.
Les exposicions de la Virreina són brutalment atrevides, les apostes literàries de les noves i petites editorials són innovadores, la recerca sociomusical del Taller de Músics al Besòs és radical, les propostes d’alguns festivals de cinema, música i noves textures audiovisuals són il·luminadores. Podríem seguir, però res d’això soluciona el problema de fons barceloní: què en fem de la cultura i al servei de què la posem.
A Barcelona se segueix discutint sobre la conveniència o no de posar al carrer una escultura del Plensa. Honradament, a ningú se li acut opinar sobre la conveniència de publicar una novel·la (sovint de dubtosa qualitat) d’alguns dels opinadors extremadament crítics amb l’escultor. I no s’hi val a dir que una cosa és pública i l’altra privada, perquè no poques vegades en altres àmbits de la cultura, com el teatre, la música o el col·leccionisme artístic, l’activitat privada és cruelment foragitada per aquests mateixos opinadors.
Barcelona no està mancada d’interès cultural; el que li falta és una intel·lectualitat realment compromesa amb la llibertat cultural.
