La notícia a la butxaca / Tot per un clic
La notícia a la butxaca
Ahir vaig parlar, al Trinxat de Reus, sobre el periodisme en temps dels smartphones. El tsunami és tan fort que, quan fa dos anys vaig començar a fer conferències sobre el tema, el panorama que esbossava era un altre. Ara la revolució de la mediamorfosi ho ha capgirat tot. ¿Sabeu quantes vegades de mitjana mirem el telèfon mòbil sense que ens truqui ningú ni rebem cap missatge? Unes 150 al dia. Si comptem que estem desperts unes 16 hores, significa que cada sis minuts mirem i toquem el mòbil, només per si de cas. O per tic, o per vici, o per entrar a les xarxes socials o per jugar o per mirar l’aplicació d’un mitjà digital. Avui els lectors de diaris digitals ja consumeixen majoritàriament les notícies a través dels mòbils per damunt d’altres suports. Un 60% del trànsit entra a través del telèfon, un 30% a través de l’ordinador (sigui fix o portàtil) i un 10% a través de la tauleta. Els caps de setmana el consum a través de l’ smartphone arriba al 70% del trànsit. I el diumenge a la nit és de bon tros el moment de la setmana que més notícies es consulten des del mòbil. És una estona de sofà casolà en què, potser, la persona s’aïlla de la família i mira la seva pantalla. És curiós: a les facultats de comunicació els científics del ram s’han passat dècades dibuixant com seria el salt de la premsa de paper a la premsa a l’ordinador i, ves per on, als ordinadors ja els hem passat per sobre. Ens hem saltat una pantalla, mai més ben dit. Ja no hem de buscar les notícies. Elles ens troben a nosaltres. Les portem a la butxaca, a totes hores, en qualsevol moment, i el creixement del mòbil està en progressió geomètrica. Els periodistes ja no podem guardar la notícia per al paper de l’endemà. La informació ha deixat de ser periòdica i som, ja, mitjans continus.
Tot per un clic
Informar-se a través del telèfon no és ni bo ni dolent. És la nova realitat. Això sí, llegim curt, segmentat i acostumem a llegir una única notícia i prou. La majoria de consumidors accedeixen a una informació concreta a través de Facebook (35%), seguit de WhatsApp (12%) i de Twitter (8%), que va perdent pistonada. Això vol dir que el lector hi entra tan sols per clicar en una notícia que algú li ha recomanat, i marxa sense mirar-ne cap altra. Sovint, fins i tot, sense ni saber on ho ha vist. Això no és llegir el diari, és mirar un article d’opinió o veure el divertit vídeo del corresponsal de la BBC a qui se li colen els fills a la crònica. I aquest és el debat: en aquesta societat del zàping digital, en quines notícies cliquem? El més anecdòtic o impactant és el que més entrades de lectors genera. La competència és ferotge. Si tu no penges la tonteria, ho faran ells. Si tu no titules al límit de la demagògia, perdràs usuaris. El risc és, doncs, que en aquest tot per un clic els mitjans perdem el nord i oblidem el nostre servei. Si l’agenda dels mitjans tendeix cap a allò que ven, mercantilitzem en excés la informació, banalitzem la nostra raó de ser i correm el risc d’ajudar a estupiditzar els nostres conciutadans.
¿On queda la ciència o la cultura al telèfon si només interessa l’estirabot polític o el plat de nata a la cara? Què se n’ha fet del context, de la reflexió, de les claus d’interpretació? De cop i volta sabem moltes coses, sí, però n’hi ha massa d’absurdes. Malament rai si, a la balança, la dèria pels clics pesa més que la nostàlgia per l’anàlisi dels lectors que encara necessiten estar informats. Només si sap combinar la urgència de la immediatesa amb la profunditat de l’anàlisi al periodisme li quedaran hores importants. Necessito ser optimista.
