Nosaltres sabem la veritat / El tic dels espies amateurs

Nosaltres sabem la veritat

Nosaltres sabem com va començar tot. I sabem per què vam sortir al carrer una vegada. I una altra. I una altra. I les que calgui. I sabem per què la política va anar a remolc de la gent. I sabem com van arribar les estelades als balcons i recordem quins van ser els greuges i la col·lecció de nos acumulats que van fer que molta gent s’anés desconnectant d’Espanya.

Nosaltres sabem, també, que el procés no s’acaba amb la confessió de Jordi Pujol. Sabíem que el pas al costat d’Artur Mas -equivocat o no- tampoc seria el final. Constatem, fins i tot, que l’independentisme no va de baixa quan la crisi econòmica passa de llarg, com es pensava Rajoy. Nosaltres sabem que aquí hi conviuen dues llengües de manera prou natural. Nosaltres sabem quina programació té TV3, i sabem que els professionals d’informatius -equivocats o no- prioritzen les notícies i les enfoquen segons el seu criteri i no el de Junqueras. Nosaltres sabem quina és la realitat de l’escola, a les aules i al pati. Nosaltres sabem que ni la tele pública, ni la ràdio privada, ni els mestres no són màquines d’adoctrinament. I que la gent no és tan imbècil de no tenir pensament propi. Nosaltres sabem la veritat del que passa aquí. I quan dic que nosaltres sabem la veritat em refereixo al president Puigdemont o un quiosquer de la Rambla, a l’Enric Millo o l’Emma Vilarasau, al Miquel Iceta o el Josep Maria del Rancho el Paso. Després, a la vida, i sobretot a la política, cadascú fa el seu paper, té els interessos que té i s’emmanilla al joc de la conveniència. Però nosaltres sabem, també, que els altaveus els tenen ells. I que allò que emeten i diuen cada dia cap a Espanya va fent forat, perquè només reben un missatge. Sempre en el mateix sentit, molt allunyat de la nostra realitat. I quan la mentida supera la veritat per golejada, costa més guanyar el partit.

El tic dels espies amateurs

Carles Mundó, potser el conseller més endreçat del govern, va tenir una intervenció brillant al Parlament. Va brandar un exemplar de La Razón, desplegat, i va dir que “l’única llista de jutges que hem vist a Catalunya és la que va fer un diari madrileny assenyalant 33 jutges per pensar com pensen”. M’alegra saber-ho i em tranquil·litza. És un altre d’aquests clixés que les teles i els diaris de les Espanyes repeteixen sense haver contrastat res. Quan Catalunya sigui un nou estat d’Europa -i no serà demà passat ni aquest 2017, però serà- tindrem un país amb regles noves. Si ho muntem tot des de zero serà per tenir un país millor i, ara per ara, detecto un tic creixent i encomanadís que no m’agrada. Dolores Agenjo, exdirectora d’institut, ha declarat com a testimoni en el judici del 9-N. Té tot el dret a ser de Ciutadans i haver portat una prova a qui sigui. De María Carmen Penacho, bibliotecària retirada que va sortir al Jo pregunto d’en Puigdemont, de seguida el boca-orella més saberut ens va informar del seu vincle amb SCC i li van seguir el rastre des que era jove. Sobre aquest fet, dues coses. Si el procés trontolla per una Agenjo o una Penacho, ja podem plegar. I segona: la convivència és, fins avui, prou exemplar, però anirem de mal borràs si comencem a separar bons i dolents, vencedors i vençuts, il·lusionats i ressentits. Si Twitter es converteix en un safareig sobre el passat curricular de cadascú, en un pou de malfiances, me n’esborro. No ens podem permetre ser un país de delators, un lloc on -a través de les xarxes socials o del periodisme de bufanda- assenyalem els que pensen diferent, els que -molts o pocs- entenen Catalunya d’una altra manera. Em decebria molt que, arribats a la fita que molts anhelem, ens convertíssim en un lloc d’espies amateurs que passen comptes per com pensa l’altre o quina és la seva pàtria.