La temptació antisemita
Cada dia travesso l’antic call jueu de Barcelona per algun dels seus carrers. És una de les parts de la ciutat amb més memòria concentrada i amb el vestigi de traumes històrics encara visibles. Avui ja és un reclam turístic, convenientment senyalitzat, que permet endinsar-se en aspectes del passat medieval de la ciutat, cosa que ha permès a molts barcelonins descobrir, de passada, que, durant segles, a Barcelona hi va viure una comunitat de jueus que, al segle XIV, va arribar a ser de cinc mil persones, en una proporció semblant a altres poblacions catalanes. Avui Barcelona, com moltes altres ciutats catalanes, començant per Girona, recorda amb orgull la presència d’aquestes comunitats i la seva contribució a la cultura, la ciència i el comerç de la Catalunya medieval. Però es tracta d’un fenomen recent.
L’any 2008, convidat pel Memorial Democràtic a fer una conferència al Palau de la Generalitat en ocasió del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, vaig plantejar la paradoxa que suposava recordar la barbàrie nazi que va portar milions de jueus europeus a l’extermini mentre, a només uns metres, res no testimoniava l’expulsió de la comunitat jueva l’any 1492 per un edicte dels Reis Catòlics. Avui el call de Barcelona indica els espais més emblemàtics de la vida jueva al barri medieval. Però en l’espai urbà encara no s’explica res de la seva expulsió ni del brutal assalt que el call va patir a mans de les furioses turbes cristianes de la ciutat l’agost de 1391. Potser aquesta invisibilitat ha contribuït a nodrir certs estereotips antisemites.
Els jueus han estat acusats, durant dos mil anys, aquí i arreu, pel fet de ser jueus, de tots els mals imaginables: deïcides i assassins de Déu, enemics de la cristiandat, socis del diable, conspiradors, sacrílegs, assassins d’infants i bevedors de la seva sang, contaminadors de l’aigua, propagadors d’epidèmies... I així fins avui, amb clixés renovats. L’antisemitisme es defineix, de manera molt precisa, com l’actitud que condemna un jueu, només pel fet de ser-ho, per allò que s’atribueix a uns altres jueus, tant si això és completament fals i inventat com si realment ha tingut lloc. L’antisemitisme és l’atribució indiscriminada a qualsevol jueu d’allò que un altre jueu, en qualsevol lloc del món, ha fet, o d’allò que es pugui atribuir a algun altre jueu encara que sigui absolutament fals o històricament discutible.
No és antisemita criticar de manera argumentada el govern d’Israel o algunes de les seves polítiques, cosa, com és obvi, del tot legítima. I, en realitat, es poden sentir crítiques, i algunes duríssimes, dins el mateix Parlament d’Israel, la Knesset, o en la mateixa premsa israeliana, com en el diari Haaretz, igual que se’n poden sentir, per esmentar un exemple que pot semblar estrany, en el marc del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, on encara es recorda la molt crítica intervenció del cineasta israelià Avi Mograbi quan va presentar els seus films a l’Institut Francès de Barcelona. Sí que és antisemita, però, imputar genèricament a qualsevol jueu, pel fet de ser jueu, actes dels quals no és responsable directe ni indirecte.
Per això, i em dol dir-ho, em semblen desafortunades i injustes les paraules que el diputat Benet Salellas, de la CUP, va dedicar, precisament al Parlament de Catalunya, lloc que atorga una especial gravetat a aquestes declaracions, a Uriel Benguigui, president de la Comunitat Israelita de Barcelona i, com a tal, representant dels jueus catalans de la ciutat. Benguigui va ser qualificat com “l’adversari o el botxí del compareixent que venia a aquesta comissió” (en referència a Raji Sourani, director del Centre Palestí dels Drets Humans), com a membre del “lobi sionista” i com a “agent exterior”.
Estic convençut que les paraules de Benet Salellas, a qui segueixo des de fa anys pel seu activisme en la defensa de persones i col·lectius acusats injustament, són una relliscada, potser fruit de la imprecisió o de les circumstàncies. Sé que ni ell ni la seva formació política són antisemites. I, precisament per això, quan les paraules poden semblar-ho, cal desmentir-ho o matisar-ho, cosa que estic segur que farà, atesa l’experiència històrica dels efectes de difondre prejudicis d’aquesta naturalesa. Sobretot, quan aquestes paraules han causat, en aquesta ocasió, dolor innecessari a persones justes, com em consta que ha passat amb molts ciutadans de Catalunya que, amb aquestes declaracions, s’han sentit injustificadament incriminats.
