Apologia de les llibreries

Cadascú té les seves manies. Des de fa molt de temps, no trobo millor manera d’entrar en el misteri que sempre és aquesta estranya aglomeració de gent que és una ciutat que visitant les seves llibreries i el seu cementiri. En la manera que una comunitat té de tractar els seus morts i els seus llibres em sembla endevinar-hi una carta de presentació sincera que no hi entén de retòriques impostades ni d’eslògans turístics. Els meus records de viatges estan lligats a aquests dos espais, en què se celebren, sense escarafalls i amb continuïtat, aquests rituals a través dels quals una comunitat defineix el que és, en relació al seu passat i al llegat del qual és dipositària, i en relació al futur i al que espera d’aquesta transmissió que, en el fons, no és sinó una gestió del futur del seu record.

No puc pensar en París sense recordar les hores passades a les seves llibreries, començant per la mítica Vrin, a la plaça de la Sorbona, ni puc recordar la primera visita a Berlín, abans de l’enderrocament del Mur, sense que torni a emocionar-me recordant la vella i ja desapareguda llibreria d’Unter den Linden, en què s’arrengleraven, a munts, tots els volums amb les partitures de les cantates de Bach barrejats amb les obres completes de Bertold Brecht o Ernst Bloch. Mai oblidaré les piles de llibres, des del terra fins al sostre, de la llibreria Des Nourritures Terrestres, que dues germanes havien obert a Rennes el 1946 i que va tancar quan va arribar el segleXXI, i em va deixar sense dealer de confiança per a les comandes de llibres francesos, en l’era d’abans d’internet. Però, com és fàcil d’endevinar, no són pas les llibreries, per elles mateixes, el que aconsegueix fer-me estremir, sinó els llibres que custodien, paradoxalment, per desfer-se’n i que arribin, al final, a les mans d’algú que se’ls endugui. Per això és difícil expressar la decepció que pot sentir-se, dins d’una llibreria arquitectònicament tan meravellosa com la Lello, de Porto, en descobrir que el seu fons semblava triat pel responsable d’un magatzem més que per un llibreter conscient del que té entre mans.

Perquè allò que fa d’una llibreria un lloc prodigiós són els llibres que té i que, al capdavall, la defineixen. Per fortuna, encara hi ha llibreries que trien, sense contemplacions, el que volen oferir i que, a partir d’inequívocs judicis de lectura, estableixen, de manera subtil, criteris de discerniment entre allò que venen. Són aquestes les llibreries que fan honor al seu digne nom.

Barcelona en concret i Catalunya en general són terra de llibreries extraordinàries. I no n’esmentaré ni una perquè qualsevol llista seria injustament incompleta. Sí que val la pena recordar que, precisament, quan fa molt poc, i per raons diverses, se’n cantaven les absoltes, aquest peculiar i fascinant negoci està vivint, per la tenacitat de gent socialment imprescindible, un moment especialment dolç que bé pot qualificar-se d’autèntica renaixença. És un signe d’esperança i l’indici, també, d’una necessitat inequívoca: no sabem si els bons llibres ens fan millors, i per això és tan necessària l’alerta dels pessimistes lúcids, com George Steiner, que ens recorda sovint que les humanitats no ens humanitzen necessàriament, de manera automàtica, però no és menys cert que, sense llibres, la caiguda en la barbàrie potser seria inevitable. Enmig de la precarietat generalitzada i el desànim a què tantes coses ens conviden, les llibreries són una ambaixada de futur.

És veritat que la perseverança de les llibreries, a les nostres ciutats, ha hagut de fer front a una mutació dels hàbits culturals d’una transcendència que poques vegades es recorda. En només unes dècades hem vist com els escolars han deixat d’anar a les llibreries amb normalitat i regularitat, des del moment en què les editorials es van dedicar a vendre, a les mateixes escoles, els llibres que els estudiants havien de comprar: es trencava, així, un pacte implícit respecte al reconeixement de les llibreries com el lloc del descobriment dels llibres. És des d’aquesta falla, en el sistema de transmissió amb els més joves, que les llibreries han hagut de reinventar-se, com algun dia hauran de fer les biblioteques, que han patit una mutació anàloga des del moment en què van preferir tenir usuaris abans que lectors.

El valor d’una comunitat es defineix per la valentia a l’hora de fer front a la indignitat que no vol tolerar i també pel lloc i la importància que atorga a les estratègies de la transmissió del que ha estat i del que és. En aquesta batalla, en la qual es juga el passat i el present d’una comunitat, però també el seu futur, les llibreries tenen un paper cabdal d’una magnitud immensa i d’una responsabilitat insubstituïble. Ara que s’acosta Sant Jordi, val la pena recordar que una llibreria no és només un magatzem de llibres, sinó el lloc en què llibreters i llibreteres fan d’oficiants, i no només de mitjancers, del millor del que col·lectivament som. I, com a tals, també, del millor que col·lectivament podem aspirar a ser.