16/03: Espanya contra Escòcia

PER A ESPANYA la política exterior és la pura continuació de la política interior. Els posicionaments internacionals estan pensats com una manera d’afrontar els problemes interns. Així, en aquests moments el govern espanyol és el més contundent a Europa en afirmar que el Brexit ha de ser dur, inflexible i sense cap concessió i que una Escòcia independent quedaria fora de la Unió, perquè s’hauria de posar a la cua per tornar-hi i necessitaria un suport unànime que no tindrà mai (perquè Espanya mateix ho vetaria). Parlen d’Escòcia pensant en Catalunya. Però aquest rigorisme inquisitorial, aquest legalisme d’advocat de l’Estat, que forma part de la cultura política espanyola, està als antípodes de la cultura política europea. La Unió va néixer com un projecte expansiu, que suporta malament tota amputació. Ni a Grècia se la va fer fora, en els pitjors moments, i els tractats es van tornar de goma per permetre l’entrada d’alguns països de l’Est. Per tant, l’amputació radical d’Anglaterra, o la d’una Escòcia que en vulgui ser membre, repugna a l’ideal inclusiu de la Unió. Espanya vol ser campiona de la duresa i la inflexibilitat, tant en la lliga estatal com en l’europea. Però potser la lliga europea té unes altres regles.