A TV3 hi ha una gran pedra
A TV3 hi ha una gran pedra. No és cap metàfora: a les instal·lacions de la televisió pública, a Sant Joan Despí, hi ha una roca impossible d’abraçar sencera que serveix com a punt de referència i trobada. És allà, per exemple, on es concentren els treballadors quan han de fer alguna reivindicació o assemblea.
Dimarts, els treballadors de TV3 van fer un acte simbòlic, en aquesta pedra, gran i cantelluda. Van escenificar un canvi de placa -perquè la pedra té una placa- i allà on hi deia “Estudis de la Televisió de Catalunya, inaugurats pel M. H. Sr. Jordi Pujol Soley, president de la Generalitat de Catalunya” hi va passar a dir: “El 10 de maig de 1983 el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la llei de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió”.
El text que proposen em sembla molt millor que l’actual: en comptes de ser una medalla que es penja un individu, serveix de recordatori del consens polític que va permetre impulsar un canal que ha estat fonamental per a la supervivència de la llengua i la cultura catalanes. Dit això, a ningú no se li escapa que, rere el canvi, el que hi ha és la voluntat d’eliminar el nom del Molt Empestable Sr. Jordi Pujol. I això em motiva tres reflexions.
La primera és que, si el que es vol operar és una purga política, aleshores no em sembla bé la substitució. Per molt lamentables que siguin les revelacions sobre les activitats privades de l’expresident català i la seva família, això no anul·la que, en el seu balanç polític, hi tingui dos grans encerts com són la creació de TV3 i la immersió lingüística.
La segona reflexió és que l’actuació acaba comportant un posicionament polític dels representants dels treballadors -i per extensió de la plantilla sencera- que no fa cap bé a una televisió a la qual s’acusa tan sovint de manca de transversalitat. Com que estic en contra de la politització partidista que emana des la cúpula, em veig legitimat per criticar també la que, en sentit contrari, s’articula des de la base.
I l’últim comentari és, senzillament, manifestar que hi ha una certa paradoxa freudiana, en aquest renegar del passat pujolista de TV3. Al capdavall, tota una generació de professionals han pogut treballar en condicions que, si no òptimes, han estat prou decents perquè s’hagi encunyat la frase “A fora hi fa molt de fred”, que de tant en tant es diu irònicament als passadissos de la casa. Pujol era un intervencionista intens però, per algun motiu, a TV3 va deixar fer prou perquè s’acabés fitxant una majoria de gent no precisament afí al seu partit. No crec que sigui un mèrit seu: jo més aviat ho atribueixo a una resignació i a un cert fastigueig que li generava la classe periodística. I, per tant, aquesta remodelació de la pedra no deixa de ser una constatació que la cadena va néixer amb prou pluralitat interna perquè, 34 anys més tard, els fills de TV3 neguin el pare.
