Sexe, mentides i por

"Per què no portem 50 punts d’avantatge”? S’ho preguntava amb un punt d’amargor Hillary Clinton dimecres passat en un missatge a un grup de suport a la seva campanya. La candidata demòcrata a la presidència dels Estats Units té un expedient acadèmic brillant, ha sigut primera dama vuit anys, senadora per Nova York, secretària d’Estat i s’enfronta a un empresari trampós, estrella de la televisió frívola que es mou entre la mentida, l’aparença d’èxit i el menyspreu obert a dones, minories i immigrants. Les enquestes diuen que només el 38% dels americans consideren que el candidat està qualificat per ser president.

Sembla incomprensible, però la candidata demòcrata no té 50 punts d’avantatge. Ni 10. El màxim que ha tingut ha sigut un 7,9% més de suports que Trump, després de la convenció de Filadèlfia.

Com que les desqualificacions no expliquen problemes complexos, les raons del suport de molts americans a Trump són diverses. El fet és que fins i tot el partit va menystenir la candidatura de Trump i ara, tot i que rondinant, els republicans van tornant a casa.

Clinton és la segona aspirant a la presidència menys valorada en el rànquing històric de candidats. L’única cosa tranquil·litzadora és que la llista l’encapçala Trump. Clinton no cau simpàtica perquè representa el vell establishment de Wash-ington, els polítics professionals i les fundacions convertides en negocis multimilionaris de contactes, però també perquè se la jutja amb criteris diferents. L’expectativa és que ella sigui impecable mentre que ell supera les expectatives i se subratlla la seva moderació quan senzillament no insulta o aconsegueix mantenir la serenitat.

Què explica el fenomen del candidat republicà? Bàsicament una qüestió de sentiments: la por, la ràbia, la frustració del somni i -sí, fa tanta mandra escriure-ho com llegir-ho- també una certa misogínia.

Per què Hillary no desperta confiança?

Potser la pregunta hauria de ser directament si estan preparats els EUA per a una presidenta.

Quan Hillary Clinton era secretària d’Estat tenia un 66% d’aprovació en les enquestes. L’any 2015 Hillary Clinton era la dona més admirada pels americans. Era percebuda més positivament que Michelle Obama, Malala Yousafzai o Oprah Winfrey. Què ha passat? El centre Shorenstein de la Harvard Kennedy School ha publicat una anàlisi que conclou que, en la cobertura mediàtica dels candidats, el 84% de les mencions que es fan de Hillary Clinton són negatives, enfront del 43% de mencions negatives de Donald Trump o el 17% de Bernie Sanders.

Un dels candidats més ben preparats de la història per al càrrec rep el doble de comentaris negatius que un candidat frívol que ha portat les seves empreses a la fallida quatre vegades i desperta dubtes sobre la capacitat d’autocontrol i de respecte per les dones, les minories i els immigrants.

El canvi de percepció es va començar a produir quan es va tenir clar que es presentaria a l’elecció i les xarxes hi van jugar un paper important. No és determinant que altres càrrecs hagin tingut comptes de correu privats, que Trump flirtegi amb Rússia o menystingui els veterans de guerra.

PolitiFact, un organisme guanyador d’un Pulitzer per la seva tasca de control de la veracitat de les informacions, afirma en una comparació entre els candidats que Clinton mostra “més honestedat que cap altre candidat” i que el seu balanç de votacions al Senat va ser més progressista que el del mateix Obama.

Mentides

En un recent article, Paul Krugman citava una altra dada del mateix organisme que deixa en evidència la laxa relació de Trump amb la veritat. PolitiFact ha examinat 258 declaracions del candidat republicà i 255 de Clinton. La gradació anava de veritat al que seria, en traducció lliure, mentida podrida. El resultat és que Trump tenia 48 mentides absolutes i Clinton 6; i 89 falsedats enfront de 27 de la demòcrata.

De la impunitat de la mentida en som responsables els mitjans. Les exageracions i sortides de to de Trump tenen una repercussió reverberada arreu del món. Sobretot a la televisió. Qui renuncia a publicar una provocació de la qual tothom parla? D’altra banda hi ha el joc brut de la campanya. Com diu Krugman: “Hi ha intenses pressions sobre els mitjans per comprometre’ls en la distorsió. Assenyala una mentida de Trump i rebràs un increïble correu, deixant ja de banda atacs a la teva raça, ètnia, acusacions de traïdor, etc., amb desqualificacions de mal periodista perquè no critiques els dos candidats per igual”.

De tant en tant hi ha periodisme. Per exemple, quan el Washinton Post explica les pràctiques deshonestes de la Fundació Trump, que va utilitzar les donacions altruistes per pagar factures de les empreses del magnat i dos retrats d’ell mateix.

El resultat de la cobertura mediàtica és que al febrer Trump havia obtingut als EUA uns 400 milions de dòlars en presència gratuïta als mitjans, més del doble que Hillary.

Primer debat i la por com a motor

Demà dilluns els dos candidats a la presidència dels EUA s’enfrontaran en el primer debat dels cinc que es televisaran. Les pressions republicanes ja s’exerceixen d’entrada. Com deia Trump aquesta setmana: “És un sistema fals. Tots els moderadors són demòcrates. És un sistema injust”. Ho deia a Fox News.

Les diferències ideològiques entre Clinton i Trump no responen a les de l’esquerra i la dreta tradicional. No es tracta de més o menys dimensió de l’estat, ni de debat sobre temes de llibertat individual o ètics com el dret a l’avortament. Es tracta més aviat de reacció a la globalització, a la crua realitat de l’estat calamitós del Somni Americà i de tots els somnis. A la diferència entre els que veuen el món obert i divers, com una oportunitat, i els que el veuen com una amenaça a les seves comunitats. Les eleccions nord-americanes presenten una fractura. Els demòcrates tenen majoria de suport entre els ciutadans amb estudis de les grans ciutats i els republicans capten bàsicament els blancs sense estudis i obtenen bons resultats a les zones amb menys població. Hi ha un 20% d’abstencionistes i queden sis setmanes per saber si els nord-americans continuen intentant millorar un món molt imperfecte o opten pel perill de l’antipolítica.