Una obertura brillant, com sempre
Demà passat farà quaranta-un anys de la mort de Franco, i val la pena recordar l’efemèride, juntament amb la del 18 de juliol de 1936, perquè, certament, sense el que va succeir entre aquestes dues dates del passat recent (una guerra civil i una dictadura), no podem explicar-nos gairebé res del democràtic present immediat. Sense anar més lluny, la cerimònia inaugural de la nova legislatura espanyola, que es va celebrar, per capricis del calendari, només tres dies abans de l’aniversari de la desaparició del dictador.
Els reis d’Espanya presidien el sarau, i això vol dir que, abans que la presidenta del Congrés de Diputats, la niña de Rajoy Ana Pastor, donés per inaugurada la legislatura, es varen produir alguns rituals dignes de menció. Va brillar amb llum pròpia l’inacabable besamans a ses majestats, que va comptar amb la tradicional absència dels diputats de les formacions republicanes, però al qual no va voler faltar ningú més, incloent-hi una multitudinària cort de beneficiaris de la trama Gürtel que es disposen a tornar a governar pel bé dels espanyols (per no faltar-hi, hi era fins i tot Rita Barberá). Ministres, diputats, senadors i senyories de tota condició van mostrar els seus respectes al cap d’estat i a la seva silent esposa, acompanyada de les dues criatures que són fruit del seu modèlic matrimoni. A continuació (ara no sé si equivoco l’ordre) va haver-hi desfilades militars, tan vistoses i boniques com sempre, i un discurs del cap d’estat (un càrrec que abans va ocupar son pare i, abans, l’esmentat Franco), que va incidir en les bondats del diàleg, sempre que el diàleg es produeixi “dins el marc legal vigent”, que no és altre que el que constreny l’actual Constitució espanyola. Per si algú no havia remarcat la importància del sintagma “dins el marc legal vigent”, la presidenta Pastor va tancar tota possible interpretació: “la nostra Constitució, que es fonamenta en la indissoluble unitat d’Espanya”, va tenir l’honor d’afirmar. Érem al cap del carrer, tota aquella parafernàlia es desplegava per emetre tan sols aquest missatge: catalans, díscols, desobedients i errats de comptes en general, això va dirigit a vosaltres. Amb la indissoluble unitat d’Espanya ja està tot dit i no hi ha res més a discutir. Era molt emotiu seguir el desenvolupament de tot plegat a través de TVE, aquest ens que paguem vostè i jo de la nostra butxaca, per poder sentir les rialletes d’una locutora que ens informava: “ Ahora la reina se retira con sus hijas, les debe estar diciendo que lo han hecho muy bien ”. Un altre locutor ho reblava: “ Es que pobrecitas, es mucho tiempo de pie ”.
Les despulles del Caudillo també es devien remoure de satisfacció no gaire lluny d’allà, dins el seu espantós túmul del Valle de los Caídos, un monument tan lleig com la infàmia que representa. Tot segueix a Espanya, efectivament, tal com Franco ho va deixar, fins i tot ocupen el poder els descendents dels qui foren els seus lleials capitostos. I damunt el baldaquí de les autoritats i de les botes dels soldats, somriu un sol suau de tardor. Com sempre.
