Robotització i renda bàsica
Com ja vaig indicar en el meu darrer article a l’ARA, les noves tecnologies de la informació i l’emergència de la intel·ligència artificial ens aboquen a la reforma de l’ensenyament i al desenvolupament d’una educació crítica, flexible i descentralitzada.
És possible, però, que aquesta estratègia no sigui suficient. Si una part de la població no és capaç d’adquirir les habilitats necessàries per fer treballs complementaris a les tasques robotitzades del futur i si aquells (pocs) sectors no afectats per les noves tecnologies no sumen prou llocs de treball per absorbir aquella població, els individus expulsats del mercat de treball només podran competir amb el procés d’automatització oferint la seva hora de treball per un preu inferior al cost del robot o de l’estructura intel·ligent que els ha substituït, cosa que probablement generarà una espiral de salaris a la baixa.
Caldrà establir, aleshores, un mecanisme públic per assegurar un mínim vital per a tothom. L’impost de la renda negatiu, que s’acosta a la idea d’una renda bàsica mínima però que en redueix les distorsions, sembla la solució més raonable, tant des d’un punt de vista d’eficiència econòmica com de capacitat de crear un consens polític al seu entorn. Un impost sobre la renda negatiu funciona de la següent manera: un cop establert un llindar de renda determinat, els individus que tenen ingressos superiors al llindar paguen l’impost de la renda estàndard i aquelles persones amb una renda inferior al llindar reben una transferència proporcional a la diferència entre els seus ingressos en el mercat de treball i el llindar de renda.
Per clarificar com funciona aquest impost sobre la renda negatiu suposem, per exemple, que s’acorda establir el llindar en una quantitat equivalent a dues vegades el salari que l’administració pública defineix com a mínim per deixar de ser pobre. Imaginem, de manera purament hipotètica, que aquest salari és de 1.000 euros mensuals. I, finalment, suposem que la transferència a aquelles persones per sota del llindar de renda (2 x 1.000 euros) és del 50 per cent de la diferència entre el que guanyen al mercat de treball i el llindar. Una persona sense cap renda rebrà una transferència de 1.000 euros i se situarà en el mínim per evitar la pobresa. Un individu amb uns ingressos laborals de 1.000 euros rebrà un complement públic de 500 euros i tindrà una renda neta de 1.500 euros. Tots els contribuents amb ingressos superiors als 2.000 euros pagaran impostos.
L’impost de la renda negatiu té un avantatge interessant: és més fàcil de gestionar des d’un punt de vista administratiu que la majoria de programes de subsidis, que requereixen una burocràcia per determinar si el sol·licitant compleix els requisits exigits en cada cas. De tota manera, la seva part més atractiva és que, com que actua gairebé com una renda bàsica mínima, constitueix un bon instrument per minimitzar l’impacte de la robotització. Alhora, però, manté els incentius per buscar feina: sota un impost de renda negatiu, qui treballa sempre guanya més diners que qui no ho fa.
L’impost de la renda negatiu té dos problemes. En primer lloc, si el complement públic rebut és inferior al cost de buscar feina i/o si no compensa l’esforç de treballar, pot haver-hi gent que prefereixi no treballar i que es conformi rebent el mínim de 1.000 euros i fent de llangardaix a la platja de la Barceloneta. Els experiments que s’han fet amb aquest tipus d’impost semblen indicar, però, que les distorsions o els desincentius per treballar són petits. En tot cas, la solució passa per modular l’increment del complement públic per esperonar les ganes de treballar.
En segon lloc, l’impost de la renda negatiu pot funcionar com un subsidi per a empreses. Suposem que, abans d’introduir l’impost, una empresa determinada només pot contractar gent oferint sous de 1.500 euros. Un cop introduït l’impost, però, pot oferir un salari menor perquè sap que el treballador contractat rebrà un complement públic que augmentarà els seus ingressos nets respecte a la situació anterior. Aquest guany es produeix a costa de la resta de contribuents. En un mercat competitiu, amb moltes empreses oferint el mateix tipus de feina, és improbable que es produeixi aquest comportament col·lusiu entre empresa i empleat. Ara bé, si l’empresa té una posició dominant al mercat, aquesta mena de frau es fa molt més factible. Per tant, una renda bàsica graduada (com la que es deriva de l’impost de la renda negatiu) només pot funcionar si s’introdueix en una economia amb mercats plenament competitius. Precisament els mercats que permeten innovar i generar un sistema productiu més eficient.
