Què pot passar quan barreges els amics
A alguns ens fa por barrejar amics, ajuntar-los. Potser ens ve d’algun trauma de quan som nens i el teu “millor amic” en fa un altre i de sobte ja no t’estan amics. Potser és un instint acaparador, possessiu. Potser és incomoditat perquè cadascú de nosaltres és una mica diferent en entorns diferents, i si barreges els de la feina amb els de quan eres petit no sabràs ben bé quin jo se sentirà còmode allà. Potser és que els aprecies però els intueixes poc conciliables, i patiràs per si la combinació funciona, i el sopar o trobada se’t farà etern.
A l’altra banda hi ha especialistes a barrejar coneixences. Dominen la tècnica, que alguns consideren un art, de les relacions públiques, dels contactes, de ser amfitrió, d’exercir d’aconseguidor, de tenir el poder de ser qui us ha presentat.
Però ara us volia parlar de quan barreges amics simplement amb curiositat desinteressada. Pel gust de generar noves situacions, crear nous ambients, fer que passin coses. I no ho fas patint per perdre cap amic, ni massa obsessionat per si allò funciona. És una pràctica que recomano no com a veterà sinó com a principiant, tot just m’hi començo a atrevir.
Parteix d’una generositat genuïna, un esperit desprès. Com que me’ls estimo a tots, segur que troben maneres d’agradar-se. I potser naixeran relacions a banda, sense mi, i me n’alegraré. Si som també en funció de com ens relacionem, compartir relacions i provocar-ne de noves ajuda a saber qui ets a partir d’observar de qui t’envoltes. I et mires els amics d’una nova manera, perquè els veus per una estona amb els ulls dels altres. I la combinació t’obliga a ajustar les diverses versions de tu, i n’apareix un que sembla nou, que és la intersecció dels teus jos en cadascun dels ambients. I t’hi reconeixes.
