Quadern de vacances
M’ha semblat refrescant preparar uns exercicis d’estiu per tal que, en tornar de vacances, l’entrada al nou curs polític no ens agafi rovellats. I per fer-ho més entretingut, proposo una necessària i urgent revisió crítica del bell poema Ítaca de Konstandinos P. Kavafis, popularitzat aquí per Lluís Llach. Un poema, tanmateix, matxucat per les metàfores político-marineres a què el mateix poema incita, però sobretot per les que se n’han derivat posteriorment de manera abusiva. Ítaca servia per consolar-nos quan l’horitzó de la sobirania semblava inabastable, però llegit ara podria semblar que justifica el que els aficionats a la tradicional automortificació catalana anomenen processisme. (Consell: que el nou Partit Demòcrata Català no citi mai més Ítaca si vol ser creïble). Nota: per als exercicis cal emprar la traducció completa de Carles Riba.
EXERCICI 1. Situeu en la història de l’independentisme català els dos versos inicials del poema que comença dient: “Quan surts a fer el viatge cap a Ítaca, / has de pregar que el camí sigui llarg”. Tingueu en compte a l’hora de respondre que tot i la insistència en la idea que la travessia “és preferible que duri molts anys”, i que hi ha qui fa poc que s’ha enfilat a la barca, n’hi ha que ja fa anys i panys que naveguen i n’hi ha molts que hi han deixat la vida. És a dir, en cap cas no utilitzeu aquests versos en contra del “Tenim pressa, molta pressa” d’Heribert Barrera amb què molts combreguem.
EXERCICI 2. Kavafis recorre a la mitologia grega per fer referència als perills que hi pot haver durant el viatge. Es tracta dels lestrígons -un poble de gegants devoradors d’homes, en definitiva, uns genocides-, els ciclops -uns altres gegants d’un sol ull al front, violents i de vida turmentada-, i de Posidó, déu del mar i amb poder per convocar tempestes i fer malvestats amb el seu trident. En aquest cas, es tracta de trobar quins serien els lestrígons, els ciclops i el Posidó d’aquest darrer tram de navegació cap a la independència. Poden ser ministres, sí, però també associacions, mitjans de comunicació i organitzacions polítiques.
EXERCICI 3. Tanmateix, Kavafis adverteix que totes aquestes amenaces no s’interposaran al nostre camí “si el pensament se’t manté alt, si una / emoció escollida / et toca l’esperit i el cos alhora”. I encara afegeix que no hi toparem “si no els portes amb tu dins la teva ànima, / si no és la teva ànima que els dreça davant teu”. Poseu, doncs, tres exemples de “pensament alt i emoció escollida” inabastables als perills -persones, organitzacions o esdeveniments-, i poseu tres exemples -també de persones, organitzacions o esdeveniments- que delatin els perills que es porten dins l’ànima.
EXERCICI 4. Molta atenció al final del poema. Kavafis hi afirma que no cal fer-se il·lusions. “Ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí”, diu. No pots esperar que Ítaca et doni riqueses: “T’ha donat el bell viatge”. Una resignació molt catalana que no hauríem d’aplicar al nostre cas. Pel camí, a nosaltres, ens han assaltat els pirates. I si Ítaca és pobra, és perquè ha estat objecte de depredació, des de fora i des de dins. Segur que no tindreu dificultat a dir cinc “riqueses” que serà raonable obtenir amb la independència.
EXERCICI 5. Kavafis acaba el poema així: “Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, / ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”. En el cas del llarg viatge del catalanisme, ¿sabries dir -més enllà de l’obligat pragmatisme social- què hauríem d’haver comprès? Si no estàs segur de la resposta, copia cent vegades la paràfrasi inspirada en aquella resposta de Bill Clinton a Bush pare: “És la dignitat, estúpid”.
