Preguem que disculpin les molèsties
Aquests dies s’ha parlat molt de desintoxicar-se. Sembla que els excessos en el menjar o en el beure de les darreres festes han provocat una saturació digestiva, i demanen ara un període de dieta per recuperar la normalitat. Seria bo que ho féssim, però tampoc seria sobrer que ho tinguéssim en compte de cara al Nadal de l’any vinent...
Però aquest any estem patint un altre empatx més pesat i d’un tipus ben diferent: l’excés de soroll polític i mediàtic en relació a la preparació de les eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, i les controvèrsies al voltant de les ridícules negociacions entre el president Mas i el cap d’ERC, amb la barreja d’altres forces polítiques o socials. Em sembla que no és exagerat dir que una part important dels ciutadans pensem, i alguns ho diem fa dies, que l’espectacle de conferències, reunions, articles de diari, entrevistes, tertúlies, cartes obertes, SMS filtrats i tuits, que segurament en alguns moments han estat molt útils per donar un cert nivell de transparència al procés, ara estan contribuint més a la confusió, al cansament i al desprestigi que no pas a la solució. Espero que el recent acord ho calmi en part, però havent ja escoltat algunes opinions em fa por que no...
Per això, malgrat que tinc una opinió personal respecte a això, renuncio a contribuir a augmentar el soroll, i dedico l’article a un tema totalment diferent, més proper a les preocupacions diàries.
Durant la meva estada a Brussel·les vaig aprendre moltes coses importants sobre Europa, i també altres de molt més divertides, relacionades amb la capacitat dels belgues de burlar-se d’ells mateixos. Una cosa que em van explicar en arribar és que als carrers de Brussel·les trobaria sempre moltes obres municipals de reparació, millora o manteniment. I em deien que no em pensés que era perquè l’Ajuntament en fes moltes, sinó perquè les feien durar molt, i així la impressió era d’una gran activitat. Al marge de la broma o l’acudit, puc donar fe que, no gaire lluny de casa, vaig seguir la marxa d’una obra concreta que semblava que es pogués fer en uns quants mesos i que, quan em vaig canviar de casa al cap de dos anys, encara no estava llesta. El secret era, segueixo amb la burla, posar-hi poca gent a treballar...
He recordat tot això aquests darrers mesos, veient en alguns carrers del centre de Barcelona un amuntegament d’obres que, al marge de les opinions sobre si eren imprescindibles o no, no sé si calia que fossin totes simultànies i que s’allarguessin tant en el temps, ja que estan representant molèsties importants, per als vehicles, per als vianants i per als usuaris del transport públic.
Els meus coneixements tècnics sobre l’obra pública són escassos, i per tant no em sento en condicions de donar lliçons a ningú. Però això no impedeix que, per exemple, em sorprengui observar des de fa mesos dos carrers paral·lels, per on passo sovint, pràcticament tallats simultàniament per obres, i veure treballar en cadascun d’ells dues persones o una (o cap!). ¿No hauria estat molt més racional concentrar la feina en un carrer, sense tallar la circulació de l’altre, i enllestir-la més de pressa, cosa que hauria disminuït clarament el temps total i hauria reduït les molèsties?
Ja sé que no són els polítics de l’Ajuntament els que fan la programació dels treballs. No sé si ho fan tècnics municipals o els responsables de l’empresa contractista, però sí que crec que, sigui qui sigui, no ha tingut gens en compte les afectacions corresponents i no sembla que s’hagi buscat disminuir en tot el possible les molèsties per les quals demanen disculpes en els cartells. Val a dir que quan he sentit lamentacions o protestes dels veïns van dirigides “a l’Ajuntament” i, per tant, als seus màxims responsables.
Suposo que la majoria d’aquestes obres estaran llestos aviat, perquè som a tocar de les properes eleccions, i potser el resultat de les obres farà oblidar part d’aquests inconvenients. Recordo que amb la candidatura fallida de Madrid per als Jocs Olímpics es va viure una situació similar, i que molta gent, una vegada acabades, va seguir criticant l’acumulació, les molèsties, el sobrecost i l’endeutament que van significar.
En tot cas, cal no oblidar que en projectar unes millores s’ha de tenir en compte l’objectiu, però també les conseqüències i molèsties de les obres per arribar-hi. I això no sempre es fa...
