Política en majúscules
El civisme és l’actiu més poderós del procés. La presència anual de milers de persones manifestant-se pacíficament és un exemple per a qualsevol moviment polític democràtic i atorga una gran legitimitat internacional als seus líders. El civisme amb què s’expressa tan ordenadament el projecte sobiranista s’ha guanyat el respecte exterior i mereix a canvi la màxima lleialtat dels polítics amb els ciutadans. Lleialtat vol dir lucidesa, sinceritat i consciència dels sacrificis que els demanin. Lideren una situació extraordinàriament complicada, però hauran d’estar a l’altura dels temps que els han tocat, i les decisions hauran de ser coratjoses, i també prudents si volen que siguin àmpliament majoritàries.
En les pròximes setmanes és de preveure que la majoria independentista del Parlament recuperi l’operativitat i doni suport al president Puigdemont. Superada la qüestió de confiança, s’entrarà en la negociació dels pressupostos, en el disseny de l’estratègia política que s’hauria de marcar en el debat de política general i es prendran decisions concretes sobre els mecanismes que hagin de culminar el procés. Seran uns mesos de tensió política en què es posaran a prova les majories parlamentàries, la capacitat de pacte i la solidesa de l’execució del procés.
És evident que l’instrument per sancionar un moviment polític irreversible hauran de ser les urnes, però hi ha diverses fórmules per arribar-hi. De l’experiència del 9-N se n’haurà d’aprendre i treure’n conclusions realistes i sòlides. El 9-N no va ser un referèndum, però “el procés participatiu” va convocar 2,3 milions de persones, malgrat que molts el consideraven un brindis al sol. Tot i fer-se al marge de l’acord de l’Estat, la legitimitat l’hi va donar la participació ciutadana massiva i, un cop més, el carrer va respondre exemplarment a la política o, senzillament, li va donar un nou impuls.
La consulta es va fer amb la contribució, per defecte, de l’Estat, paralitzat per la seva incredulitat i incapaç d’executar les mesures de represàlia amb les quals amenaçava el seu sector més dur. Es va recórrer la llei de consultes populars catalana i el decret de convocatòria. Es van reunir el Consell d’Estat i els magistrats del Tribunal Constitucional, es va dir “els catalans no votaran”, però la decisió es va executar i es van posar unes urnes. De cartró.
Es va tensar i driblar la llei deixant el dispositiu electoral en mans de milers de voluntaris i uns quants polítics. Per a alguns, es va fer amb una renúncia explícita del compliment dels acords que preveien celebrar un referèndum i, així, es cremava la possibilitat de convocar-ne un amb conseqüències i reconeixement; per a d’altres, s’actuava de l’única manera possible sense perjudicar, per exemple, els treballadors públics. Molts funcionaris estaven en rebel·lió. Especialment al departament de Governació, on no es movien els expedients perquè temien ser inhabilitats i perdre la feina.
La vigília del 9-N una nota de la fiscalia va provocar una sobtada reducció del nombre de voluntaris, que poc després es va anar recuperant amb el compromís que els Mossos no identificarien ningú als centres de votació. El 9-N va ser un robust castell de cartes que la participació massiva va fer resistir.
Ara els responsables polítics hauran de concretar els procediments de la nova fase i el Govern estudia totes les opcions, que van de la viabilitat d’un referèndum amb garanties per a totes les opcions i reconeixement internacional, a la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries. També ha de decidir el moment oportú de l’aprovació de la nova legalitat impulsada pel Parlament. Aprenent de l’experiència del 9-N, caldrà analitzar amb lucidesa temes com els riscos sobre els servidors públics de la Generalitat i de l’Estat a Catalunya, les amenaces sobre el control dels Mossos, o la capacitat financera inicial de la Generalitat. En definitiva, caldrà resoldre una llarga llista d’incògnites, de reptes, que es poden plantejar els ciutadans i alguns dels quals hem intentat analitzar al dossier que publiquem aquest diumenge a l’ARA. Experts acadèmics i del Govern treballen per resoldre les preguntes que en els pròxims mesos marcaran el recorregut concret del camí polític que cal seguir. Al final del procés el que hi haurà seran les urnes i el més important és quina majoria convocaran i amb quina legalitat.
I mentrestant, en la política espanyola, la setmana ha sigut horribilis per a Mariano Rajoy. La corrupció rampant ha coincidit amb l’oportuna retirada de la denúncia de Luis Bárcenas que podia fer asseure el PP al banc dels acusats i portar a judici per primer cop una formació política. Si Bárcenas demostrava la seva fortalesa al partit, l’exalcaldessa de València Rita Barberá l’abandonava mantenint, però, el seu escó al Senat. Mentrestant, l’esperit gregari de Jaume Matas, expresident balear, flaqueja i podria explicar alguns detalls del finançament del PP. Rajoy no pot ser president del govern. Resulta insultant pretendre que els ciutadans creguin que està al marge d’un sistema de finançament corromput, i la gestió del cas Barberá evidencia que no controla aquesta bomba de rellotgeria. Malgrat la fèrria disciplina, al PP comencen a sentir-se algunes veus incòmodes. El lideratge de Rajoy està exhaurit després de dues investidures fallides i la seva incapacitat de formar govern, d’afrontar políticament la qüestió catalana i d’eradicar la corrupció. Pot resistir, però no tindrà ni força parlamentària suficient per governar, ni legitimitat interna. La fragilitat de Rajoy és avui molt més gran que fa una setmana i l’esquerra encara s’ho mira estupefacta, incapaç d’afrontar, amb coratge, la gran qüestió: el procés català.