Pobresa i impostos
La pobresa està creixent a la nostra societat. No ho podem permetre en una Europa que és el paradigma de l’estat del benestar. Calen mesures urgents per lluitar-hi. Per això, la setmana passada el Parlament de Catalunya va dedicar un ple a debatre sobre la pobresa i l’aplicació d’un pla de xoc.
Els recursos de la Generalitat són molt escassos pel mal model de finançament autonòmic i l’asfíxia financera a què la sotmet el govern espanyol, però dins d’aquesta restricció pressupostària cal prioritzar polítiques que ajudin les persones que estan patint la marginació a què porta la manca de recursos per poder viure dignament. Ara bé, la pobresa no s’elimina amb un pla de xoc temporal, sinó que cal dissenyar un sistema econòmic socialment just. Cal un mercat laboral que no porti a la precarització, una educació que no condueixi al fracàs escolar, unes pensions dignes i unes prestacions que garanteixin una renda mínima per a tothom, una sanitat de qualitat, un habitatge social assequible, i així successivament.
En aquest sentit, Catalunya té ara una gran oportunitat: construir un nou estat que es basi en unes estructures justes. És el gran repte que tenim i ha de ser el gran objectiu a assolir amb la independència del país.
Una d’aquestes estructures és el sistema fiscal o tributari. Per lluitar contra la pobresa cal també una fiscalitat justa i redistributiva. ¿La tenim ara? No. Tenim un sistema impositiu injust, en què els rics paguen relativament pocs impostos i en què el frau i l’elusió fiscal estan molt estesos. Alhora, és un sistema ineficient des d’un punt de vista econòmic, ja que desincentiva el treball, l’estalvi i la inversió.
La principal rèmora és que les rendes salarials mitjanes i baixes suporten el 90% de la recaptació fiscal, uns nou de cada deu euros recaptats, segons els professors Jesús Ruiz-Huerta i Santiago Díaz de Sarralde, de la Universitad Rey Juan Carlos. Més detalladament, un 40% dels ingressos impositius procedeix de les cotitzacions socials, que recauen directament o indirectament sobre els salaris mitjans i baixos. Un 23% prové de l’IRPF, que incideix sobretot (en un 80%) sobre les rendes del treball. I un altre 26%, més o menys, es deriva de la imposició indirecta (IVA, impostos especials), que en ser regressiva recau sobretot sobre les rendes salarials.
En canvi, la imposició sobre la riquesa, el capital i la renda de les societats amb prou feines aporta un euro de cada deu (el 10% restant), i no es pot assegurar que hi contribueixin únicament les rendes altes. Així mateix, hi ha diversos estudis que demostren que la capacitat redistributiva de l’IRPF ha anat disminuint els últims anys, alhora que s’han anat incrementant la imposició indirecta i les cotitzacions socials, que tenen una incidència clarament regressiva.
A més, el nostre sistema fiscal actual és injust perquè comporta molt frau, que detreu recursos que es podrien dedicar a millorar els serveis públics, en general, i la despesa social, en particular. És una de les raons de la baixa pressió fiscal de l’Estat en relació a altres països de la Unió Europea (UE) tenint en compte les diferències de renda, cosa que s’ha vist agreujada per la crisi econòmica. També afecta el nivell de recaptació i, per tant, de pressió fiscal, l’existència de molts beneficis fiscals que introdueixen règims especials per a certes activitats o agents econòmics i que, majoritàriament, són injustos, complexos i ineficients.
Els últims anys s’ha justificat la disminució de la capacitat redistributiva del sistema fiscal per afavorir l’eficiència, és a dir, per evitar desincentivar i distorsionar l’activitat econòmica, i perquè l’impacte redistributiu de la despesa és superior al de l’ingrés. No obstant, el nivell de despesa social (educació, sanitat, protecció social, etc.) de l’Estat també és inferior al de la mitjana europea en uns 4,5 punts percentuals respecte al PIB.
Per tant, ens hem de posar a treballar per dissenyar un sistema fiscal just per al nou estat català, amb unes línies generals que incloguin un impost personal sobre la renda que sigui redistributiu i que faci efectius els principis de justícia i capacitat econòmica per al sosteniment de la despesa pública. Un impost que no recaigui tant com ara en les rendes del treball, la qual cosa també ho afavoreix l’estructura dual de l’actual impost, que implica gravar de manera diferenciada les rendes del capital. Aquest impost s’ha de complementar amb una imposició sobre la propietat que recaigui sobre les rendes més altes.
Pel que fa a la imposició indirecta o la que grava el consum, ha d’estar clarament harmonitzada segons les directrius de la UE i ha de ser d’aplicació general, limitant els tipus reduïts i els beneficis fiscals. Per acabar, hem de procurar que part d’aquesta imposició indirecta respongui a objectius mediambientals.
